“La literatura catalana n’és plena, de llops solitaris com Perucho”
Albert Villaró s’endú la primera edició dels premis Festival 42 amb ‘La companyia nòrdica’.
Novel·la històrica, de viatges, d’iniciació, d’intriga? Què és exactament La companyia nòrdica, la novel·la amb què va donar al desembre passat un gir copernicà a la seva obra per explorar i explotar un territori tan poc transitat com la primera guerra carlina? Doncs la resposta la tenim clara des de la nit de dissabte, quan Albert Villaró es va endur el premi a la millor obra original en català del 2021 del Festival 42 de gèneres fantàstics de Barcelona, que en la primera edició va tenir lloc entre el 3 i el 7 de novembre a Fabra i Coats, Espai de creació.
Així que ja no hi caben dubtes: la peripècia d’Ulrich von Wilmaowitz, el Ros d’Eroles, el monjo Dom Cebrià, Mary Eyre i la rústica Mina és en endavant i a tots els efectes una novel·la fantàstica. En el sentit, concreta l’autor, “que no és realista” –no farem espòilers, però el serial killer que pul·lula pels Pirineus de Villaró és una combinació d’Alien i Depredador– i en el benentès que “quan la vaig començar no tenia gens clara la volada fantàstica que finalment va agafar”. Una altra cosa és el que entenem per novel·la fantàstica, que per a ell constitueix un gènere tan híbrid on perfectament s’hi pot encabir la Irene Solà de Canto i jo i la muntanya balla. Per no parlar de Joan Perucho, far inspirador, a quatre mans amb el gallec Álvaro Cunqueiro, d’aquesta aventura singular i en ocasions portentosa que és La companyia nòrdica.
Un autor, Perucho, avui semioblidat tot. Paga potser Perucho, i com Luján, el pecat nefand de no haver combregat mai ni amb el comunisme ni amb el nacionalisme, tot i que Villaró es decanta per una explicació menys conspiranoica i probablement més pròxima a la seva experiència com a autor diguem-ne perifèric: “Era un outsider que sempre es va moure al marge de capelletes, escoles i tendències. Però pensant-hi bé, això és bastant consubstancial a la literatura catalana, que és plena de llops solitaris. N’hi ha que tenen la fortuna de comptar amb algú que els reivindiqui i en mantingui la memòria, com Perucho amb Julià Guillamon; altres, no, i penso en el seu company, Luján, i un tros d’autor com Puig i Ferreter, a qui avui llegeixen quatre gats.”
Villaró, en fi, se sentia ahir especialment satisfet d’un premi que és a obra publicada i que s’afegeix als altres que ja té al sarró: el Prudenci Bertrana (La bíblia andorrana), el Josep Pla (Els ambaixadors), el Carlemany (Blau de Prússia), el Néstor Luján (L’any dels francs) i l’Anna Dodas (La selva moral). Per als seguidors de Boix el Vidu, dues notícies: la bona, que hi haurà una tercera entrega; la dolenta que no serà la pròxima obra de Villaró: “L’únic que puc dir és que serà potent”.