La tecnologia que va fer Andorra
La rehabilitació del Rosaleda inclou una gran coberta amb volta catalana: feia mig segle que no se’n construïa cap.
Es deia Guastavino, Rafael Guastavino. Un arquitecte valencià que cap al 1880 va fer les Amèriques –les del nord– i de passada fortuna amb un innovador sistema per construir cobertes: la volta de maó de pla, més coneguda amb el nom de volta catalana. Innovador, és clar, en el context ianqui, perquè va ser amb aquesta volta, d’origen àrab, potser fins i tot romà, que s’havien cobert la major part dels espais industrials catalans del XIX. Era un mètode ràpid, econòmic, eficaç i també ignífug –l’incendi de Chicago, el 1871, havia generat una certa psicosi entre els urbanistes nord-americans– i l’home es va fer la barba d’or: en va aixecar més d’un miler per tots els EUA. I algunes de ben cinematogràfiques, com la de Grand Central Station, a Nova York, on es va prodigar tant que fins i tot existeix una Ruta Guastavino. Avui hi és un arquitecte venerat.
El ferro i el formigó van acabar jubilant la volta catalana, que utilitzava elements tan humils com la rajola i el guix però que requeria una mà d’obra especialitzada, i avui és pràcticament una relíquia arquitectònica. Guastavino, a més, no va pujar mai a treballar per aquí –una llàstima–, però la volta catalana va ser ni més ni menys que la tecnologia amb què es va aixecar l’Andorra d’avui. La major part dels edificis construïts als anys 50 i 60 es van cobrir amb volta catalana, i amb volta catalana es van aixecar les característiques escales parabòliques encara avui d’ús habitual.
Ho diu l’arquitecte Enric Dilmé, al capdavant de l’equip que s’encarrega de la rehabilitació del Rosaleda –ja ho saben: l’antic hotel encampadà està destinat a acollir el 2018 les dependències del ministeri de Cultura– i encara entusiasmat per la insospitada descoberta que Adolf Florensa, el col·lega que va projectar el Rosaleda, n’hi va fer un ús massiu. El que passa és que només les del garatge havien quedat al descobert. La resta, seguint el costum de l’època, s’havia recobert amb falsos sostres i havia quedat oculta. És el que passa també a l’arquitectura diguem-ne civil; a més, en ser estructures eminentment interiors, són de les primeres a desaparèixer quan es reformen els edificis. Però el Rosaleda n’està ple, diu, i està previst que la rehabilitació els deixi a la vista com un homenatge a aquest sistema constructiu, que es va demostrar eficacíssim i que té –opina– un innegable interès estètic.
L’homenatge, però, ha anat una mica més enllà i Dilmé i companyia s’han embarcat en una singular aventura: “A l’hora de cobrir el nou mòdul que aixequem a la part posterior de l’edifici, vam pensar que seria oportuníssim recrear aquesta tècnica tradicional. En un altre lloc –a Radio Andorra, per exemple– no se’ns hauria ocorregut perquè la volta catalana no hi té res a veure, però aquí sembla que tocava.” Dit i fet. Amb un petit problema: la volta catalana requereix un mestre d’obra que conegui la tècnica, i aquesta tècnica es va deixar d’utilitzar fa mig segle.
L'últim mestre d'obra
Dilmé va anar a buscar un dels últims especialistes a València. Es diu Salvador Gomis i la setmana passada va començar el repte: aixecar una coberta de volta catalana de grans dimensions. De fet, diu que és amb tota seguretat la més gran que s’ha construït mai al nostre racó de món: la llum –la distància entre els punts de suport– fa 6,60 metres i, per fer-nos-en una idea, les més grans del Rosaleda –les que s’han conservat al garatge– en fan 4,60. La llargada final de l’estructura serà de 26,50 metres, així que la volta completa tindrà una superfície de 175 metres quadrats. Ho comprovarem a finals de mes, que és quan està previst que acabi la gesta. Però que és un sistema ràpid, ràpid, quasi exprés, és clar: mirin la fotografia d’aquí baix; és el que han fet en menys d’una setmana de temps. El secret, diu Dilmé, és que el guix s’asseca ràpid –en qüestió de segons– i de seguida es pot col·locar la següent rajola. La primera filera per donar forma a l’estructura; les dues següents, per conferir-li consistència i capacitat de càrrega. I resistir, resisteix: l’equip que treballa al Rosaleda es va enfilar a la coberta –aquí en tenen la prova– i la volta va aguantar.
Així que homenatge a un sistema constructiu secular, arqueologia arquitectònica i també, diu, professió de fe, perquè Dilmé està convençut que la volta catalana tornarà. Perquè és més econòmica –si tens un Gomis a mà, és clar– i perquè és molt més sostenible: “No es pot comparar l’energia que consumeix fabricar formigó amb la que cal per fabricar rajoles. No hi ha color. No sé si ho arribarem a veure, però tornar, tornarà.”
Així que ja ho saben: volta catalana. Mirin a l’escala de casa –són inconfusibles: tracen el característic arc parabòlic– o el sostre. Qui ho sap. I si no, vagin a la plaça Guillemó: les arcades estan construïdes amb una variant de la volta catalana de nom sensacional, volta de mocador. Li devien agradar especialment, a l’arquitecte Joan Margarit –que va projectar l’espai als anys 50– perquè hi va recórrer al menjador del Park Hotel, que també és obra seva. Més encara: Dilmé ha desenterrat un plànol que prova que Ricard Bofill va pensar inicialment a cobrir amb volta catalana la nau de Meritxell. Finalment, algú va decidir fer-ho amb fullola –fullola!– i el resultat són els problemes de filtracions que s’han acarnissat històricament amb el santuari. Però aquesta és una altra història: avui toca la històrica volta del Rosaleda. I d’aquí a quinze dies hi tornarem.