L’enigma dels armats
La capital exhuma la memòria fotogràfica d’una tradició que s’ignora quan arrenca i quan es va deixar de practicar.
La fotografia d’aquí al costat no és rigorosament inèdita, perquè formava part de l’exposició amb els fons Bordalba que el 2010 va programar el Museu del Tabac. Però mai abans ni tampoc després s’havia tornat a veure. Aprofitin, doncs, perquè som davant d’un document històric: és la primera imatge coneguda dels armats d’Andorra la Vella, el maniple d’esforçats soldats (aproximadament) romans que sortien cada Dijous i cada Divendres Sant per acompanyar les processons solemnes de Setmana Santa pels carrers del centre històric.
El mèrit d’haver-la exhumat del fons Bordalba, avui dipositat a la Fundació Valentí Claverol, és de l’arxiu comunal de la capital, que consagra la Peça del mes precisament als armats, una tradició que és –per dir-ho a la manera de Churchill– una endevinalla embolicada en un misteri i, tot plegat, col·locadet dintre d’un enigma. Ni Pere Canturri ni Eva Julián, que van dedicar prolixos articles a les tradicions de Setmana Santa, es van aturar en aquest singular pas que en algunes localitats de la província de Girona –també reben el nom de manaies– es remunten a la primera meitat del segle XVIII.
La placa d’Amadeu Bordalba (Lleida, 1883-1971) està datada el 1907, així que el que es pot afirmar amb seguretat és que els armats eren a principis de segle XX una tradició arrelada a la Setmana Santa de la capital. L’arxiver Joan-Lluís Ayala proposa que la vintena de soldats que integraven el maniple de la capital, dirigits per un capità i el trompeter que donava les ordres, i al ritme que marcava la reduïda secció de timbalers, encapçalava probablement la processó, seguits del cònsol, del pendó, dels escolans que carregaven la creu, i del tabernacle –el pas amb el cos de Crist. Al darrere desfilava el poble. I quan diem poble, s’ha d’entendre en sentit literal: només els padrins i els malalts n’estaven exempts, diu Julián. L’itinerari arrencava a Sant Esteve, i transcorria pel cap del Carrer, el Puial i la placeta de Sant Esteve, per tornar cap a l’arxiprestal. Però és possible, adverteix l’arxiver, que els armats desfilessin en paral·lel a la processó.
L’uniforme dels armats de Bordalba només amb molta generositat es pot assimilar al dels legionaris romans, amb uns cascs a mig camí entre el salacot colonial i el pickelhaube prussià, i unes armadures que ni remotament passarien per una lorica segmentata. En canvi, els pilum que llueix la tropa de principis de segle és molt més convincent que les piques medievalitzants dels seus col·legues de mig segle després.
Final incert
Diu Ayala, en fi, que l’assistència a la processó del Divendres Sant es va anar reduint, potser per la competència de la de la Seu, i que per això van acabar traslladant a la vigília. Però ni així: “El creixement urbanístic i el turisme van suposar impediment per a la sortida de les processons i això en va accelerar la desaparició, que se situa entre finals dels 60 i principis dels 70”. Avui, conclou, tan sols Ordino i Sant Julià conserven la processó de Divendres Sant, “però ni l’una ni l’altra tenen armats”.
Ni Canturri ni Julián, dèiem, els van prestar atenció, i és una llàstima sobretot en el cas de l’historiador, perquè sens dubte les havia d’haver presenciat de jove. Però en canvi, sí que consignen costums pintorescos de Setmana Santa, com ara el “sal i ous”: el capellà desfilava el Dissabte Sant per les cases, acompanyat del reglamentari escolanet, que li portava una palangana amb una barreja a base d’ou sal, lligada amb aigua beneïda: amb una cullera, diu Julián, “esquitxava una mica d’aquesta pasta al llindar de les portes, l’escola mentrestant anava cridant ‘Sal i ous’, i les dones, en sentir-lo, li baixaven al carrer ous o bé diners: amb aquesta cerimònia s’alliberava cases i estables de la Quaresma i se’ls donava protecció contra els maleficis”.
També tenien un cert paper els ous en una mena d’aposta que es creuaven els fadrins. El primer que felicitava al veí la Pasqual al crit de “Pasqua florida, Pasqua arribada, Pasqua i ous, els ous són meus”, es quedava tots els ous que hi havia al galliner del rival, a qui només li quedava confiar en la generositat del guanyador: si li responia “Rostes a mitges”, es repartien els ous. Dissabte Sant es deia, en fi, l’oració de la xinxa, mentre es passava l’escombra sobre el terra prèviament esquitxat d’aigua beneïda –“Xinxa, xinxa, surt del forat, que Nostre Senyor ja ha ressuscitat”– i en cas d’avorriment sempre hi havia l’opció de –ejem– matar jueus: Dijous Sant es col·locaven unes grans bigues de roure sobre els bancs de l’església, i acabat l’ofici, nois i homes –i només ells, no elles– es dedicaven a apallissar amb una maça de fusta la biga. El guirigall era infernal i a cada cop, diu Canturri, es matava un jueu en venjança per la mort de Jesús!