L’esclavisme català del XIX té premi
El barceloní Joaquim Brustenga s’endú el Fiter i Rossell, i un estudi sobre Antoni Morell, l’accèssit d’investigació històrica.
Potser recordin la història del falutx Pepito, capturat el 4 de març del 1845 davant de les costes de Sierra Leone amb un carregament de 312 esclaus a bord. El capità del Pepito, en fi, era un tal Joan Mas Roig, àlies el Xicarró, rebesavi –ves per on– del Molt Honorable Artur Mas. Doncs bé, L’ombra del Capità, la novel·la amb què el barceloní Joaquim Brustenga es va endur ahir el Fiter i Rosell, dotat –ja saben– amb uns suculents 10.000 euros, recrea el poc conegut origen de moltes de les grans i mitjanes fortunes de la Catalunya contemporània –banquers, empresaris tèxtils i també polítics, com es veu– en l’infaust comerç d’esclaus.
I ho fa no a través de la figura del Xicarró, sinó del diari de bord de Jaume Ginebró, capità del Virgen de las Nieves, bergantí matriculat a Vilanova i la Geltrú que feia la ruta negrera entre Àfrica i Cuba. La lectura del diari, amb les seves dosis d’aventura i exotisme mariner, li descobreix a poc a poc a un descendent del bon capità Ginebró l’origen de la fortuna familiar, amb final sorpresa com és marca de la casa. Brustenga, a qui potser recordin perquè l’any passat ja va sucar a la Nit Literària amb el premi de novel·la curta (Deu minuts), pretenia precisament això: treure a la llum un capítol que sospita conscientment amagat de la història catalana recent que molts van descobrir amb certa estupefacció arran de la publicació, fa un parell d’anys, del sensacional Negreros y esclavos: Barcelona y la esclavitud atlántica. Va resultar que no era Antonio López l’únic esclavista quadribarrat.
L’altre gran premi de la Nit, el Principat d’Andorra d’investigació històrica, va dotar un accèssit de 4.000 euros per a La meva obra és Andorra, monografia en què Robert Basart i Laura Casanovas repassen la vida, l’obra i el pensament de l’autor de Set lletanies de mort, Borís I i La neu adversa, a partir de dues premisses: la primera, que Morell és el nostre autor “nacional”, el primer que va convertir Andorra en territori literari; la segona, que Morell s’ha passat la vida, com ell mateix diu, “escrivint sobre Andorra”, així que repassar la seva obra és repassar la història del país. La meva obra és Andorra inclou un apartat biogràfic que promet ser molt revelador –ho desconeixem quasi tot sobre la trajectòria vital de l’autor– i també un exhaustiu aparell bibliogràfic que recull no només l’obra de ficció, sinó també els assajos i els articles, i que –atenció– reprodueix l’escassa però per a molts, per no dir quasi tots, desconeguda obra poètica del nostre home.
L’altre triomfador de la Nit va ser Àlex Puig, que va guanyar el Juli Verne de ciènca-ficció, dotat amb 2.000 euros, amb Bunraku, ficció més aviat fantàstica, adscrita al subgènere de l’steampunk, ambientada en un Japó medieval en què la samurai Chinyoko ha de resoldre l’onada d’assassinats que està delmant la cúpula de l’empresa que lidera la industrialització del país i que està arraconant l’estil de vida tradicional.
La resta dels premis van ser per al massanenc Raimon Quintana, que es va endur el Sant Miquel d’Engolasters d’assaig literari amb L’estranger, aproximació al concepte de l’altre a través de la biografia personal i professional de l’autor, metge especialitzat en medicina tropical. El premi 50è aniversari Crèdit Andorrà de teatre va ser per al barceloní Francesc Puigpelat, amb Amanita Fal·loide; el Grandalla de poesia, per al tarragoní Aureli Trujillo (A l’ombra de les paraules), i el Laurèdia de Periodisme, per a Teresa Ventura, en just reconeixement a una llarga trajectòria, i a Ricard Poy. El Manuel Cerqueda Escaler de novel·la curta i el Sant Carles Borromeu de contes i narracions no es van dotar, i el de divulgació científica no va rebre cap original.