L’eternitat, en tres versos i 17 síl·labes
Manel Gibert i Loli Rodríguez estrenen el Projecte Haiku amb un tastet del pròxim llibre del poeta.
Es dirà Al sol que bat la penya i compilarà en una seixantena de peces, o millor dit, impressions, els sis mesos que transcorren entre el solstici de primavera i el de tardor, entre el 21 de març i el 21 de setembre. La meitat de l’any que li faltava per completar la rotació solar sencera en 120 haikus que fa dos anys va començar amb A l’ombra del solstici. Una filigrana artística, vaja, perquè combina la forma poètica més destil·lada i minimalista que es pot concebre –i que és el haiku– amb les il·lustracions de Sergi Mas, que ja l’havia acompanyat en el poemari anterior, i, atenció, quatre aquarel·les de Loli Rodríguez, que s’estrena en públic.
Com és reglamentari en el gènere, estrictament codificat per Basho al segle XVII i que Gibert segueix al peu de la lletra, el poeta es limita a transcriure en les disset síl·labes i els tres versos del haiku l’emoció –que no els sentiments, adverteix– que li suscita la contemplació de la naturalesa. En el cas de Gibert, la dels verals d’Arans, epicentre del seu món poètic, amb especial atenció al camí ral, que ha transitat, diu, en centenars d’ocasions al llarg dels anys. De tots aquests moments n’ha destil·lat l’essència en un haiku on el poeta es queda en un segon pla per deixar que parli la naturalesa, per no dir l’estricta geologia.
Però dit així probablement tot això soni massa conceptual, per no dir críptic. El millor que poden fer és desfilar aquesta setmana per la Peixera –ja saben: els baixos d’ArtalRoc que el ministeri de Cultura ha cedit a la Xarranca. S’ho trobaran un tastet de Al sol que bat la penya: exactament, tres haikus, amb les tres il·lustracions que n’ha extret Loli Rodríguez. I tots tres, inspirats entres de les escultures que esquitxen la ruta Homes de ferro: Terra, ferro, aigua (cossos granítics/ al sol que bat la penya/ les serenalles); A casa da terra e de fogo (acera beços/ abrusa murs la volta/ de l’hemisferi); L’homme-de-fer-taupe-qui-chemine (estret passatge/ ferruginós entranyes/ de ruta antiga). Així, a pèl: sense majúscules ni puntuació. El vers estricte, reduït a la mínima expressió, tal com mana el cànon del haiku.
I quin sentit té escriure haikus a Arans, posem que a 10.000 quilòmetres del Japó? Per a Gibert és la culminació del camí cap a la més absoluta senzillesa poètica que va emprendre fa anys, potser a Quadern d’Arans: “És la forma d’expressió més pura, perquè el poeta queda en segon terme. I la senzillesa és només aparent, perquè els tres versos d’un haiku poden ser el fruit, en el meu cas, de mesos, de vegades anys d’escriptura i reescriptura”. També és enganyosa l’exhaustiva reglamentació del gènere, que si se segueix estrictament inclou l’anomenat vers femení, és a dir, acabat en paraula plana, i la repetició de certs conceptes al llarg del llibre.
I Gibert les segueix: “L’estructura codificada no és cap cotilla; al contrari, és un estímul a la llibertat creativa”. I res més lluny de la realitat, diu, que prendre’s el haiku com un divertiment, com un gènere menor davant d’una corrua d’octosíl·labs o endecasíl·labs ajuntats en forma de sonet: “Kirkup va ser molt crític amb el desdeny amb què els poetes anglosaxons tocaven el haiku. Estava convençut que és una forma major de la poesia.”
Ell també, i per això és un dels ideòlegs i impulsors d’aquesta iniciativa extraordinària i sense precedents entre nosaltres que ha culminat en el Projecte Haiku de la Xarranca, en què una trentena de creadors de disciplines diverses han creat una vintena de projectes a partir de la tècnica i la, diguem-ne, filosofia del haiku. Gibert i Loli Rordríguez en seran des d’avui i fins diumenge els primers inquilins. Cada setmana s’hi succeirà una proposta inspirada en el haiku, que es podrà veure des del carrer (si la condensació que entela els vidres de la Peixera no ho impedeix). I així, fins al 24 d’abril.