Lita Cabellut, al Parc Central
L'artista espanyola clausurarà l’any amb una mostra d’obra recent, escultura i pintura, comissariada per Carme Soler i Carlos Teixidó.
En vam veure un tastet, un de sol, a la col·lectiva amb què Carlos Teixidó va obrir a l’estiu a l’edifici Diamant de la capital. I d’aquí a uns mesos –qui ens ho havia de dir– veurem un pessic considerable de la seva obra recent, escultura i pintura de petit i gran format, tota centrada en la dona, en la tercera i última proposta de la sala d’exposicions de Govern al Parc Central. Parlem de Lita Cabellut (Sariñena, Osca, 1961), ara mateix l’artista contemporània espanyola més internacional i també la més cotitzada.
El miracle l’ha fet possible el mateix Teixidó, que exercirà de comissari a quatre mans amb Carme Soler. Durà per títol el nom de l’artista i dona resposta a la vocació de la sala, que reserva una de les tres exposicions anuals a un artista de referència dintre de l’art contemporani. Aquest curs ha sigut Vassarely, el guru de l’Op Art. L’única pega de Lita Cabellut és que haurem d’esperar fins a l’octubre per veure’n l’obra i –esperem– la mateixa artista, dona de biografia complexa, criada a Barcelona, establerta des dels 19 anys a Amsterdam, tastaolletes vocacional (practica també la fotografia, el videoart i la poesia visual) que cultiva sobretot un retrat hiperrealista, monumental i d’estirp expressionista que l’empareta directament amb Lucien Freud i Francis Bacon, inclòs un cert gust per una estètica entre sòrdida i cruel. Prometedor, i mai vist entre nosaltres.
Lita Cabellut serà per tant el plat fort de la temporada. Però no l’únic. Coberta la quota internacional, les altres dues potes de la programació són la retrospectiva consagrada a un artista local de llarga trajectòria. El curs passat va ser Judit Gaset, aquest, el fotògraf Jaume Riba amb Caminant, comissariada per Natàlia Montané i dividia en quatre apartats: Paisatges, L’abstracció de la natura, Viatges i Els nostres avantpassats– i una col·lectiva amb autors forans en què s’incrusten artistes locals. L’any passat va ser l’Abecedari solidari, inspirada en el poeta Martí i Pol i que comptava amb la participació Fiona Morrison, Martín Blanco i Javier Balmaseda, i aquest, Notes sobre l’Antopocè, produïda per la galeria Pigment de Barcelona i que als cinc artistes originals (Rosa Galindo, Diego Ferrari, Rubén Martínez de Lucas, Mario Pascaloto i Manu vb Tintoré) n’ha afegit dos de nostres, Emma Regada i Jordi Casamajor. Riba farà els honors i obrirà el curs el 7 de març.
Li seguirà Notes sobre l’Antropocè, a partir del 16 de juny, i amb una gràcia afegida: la col·laboració amb Pigment es completarà amb l’exposició d’un artista andorrà (encara per decidir) que la galeria barcelonina programarà el 2024.
De la temporada de la sala de Govern se’n pot criticar cert mecanicisme –aquesta estructura, o cotilla, basada en tres ítems: retrospectiva nacional, col·lectiva i figura internacional, que admeten poques sorpreses més enllà dels noms, i el perill cert de les col·lectives quan se n’abusa, que acaben diluint molt l’interès de l’obra que s’hi exposa.
Però ja ho veurem. L’altra novetat de la temporada, però de la del 2024, serà una proposta que sota el lema Exposició d’investigació: art per a joves, i comissariada per Meritxell Blanco i Hèctor Mas, pretén apropar l’art contemporani a les noves generacions, amb “formats” i “llenguatges” que els “interpel·lin”. És una forma de plantejar-ho, tot i que un no acaba d’entendre per què donem per fet que un xaval de 18 anys només és capaç d’atendre a l’últim gadget tecnològic i no es pot sentir atret per un fresc de Lita Cabellut. Però aquí mana el pla estratègic i la consigna aquesta d’atreure al preu que sigui “nous públics” als museus.