L’‘operació Simeó’, en marxa
Joan-Enric Vives beneeix la campanya per reivindicar la figura del bisbe que va preservar la sobirania davant Felip V.
Probablement no ho sabran, perquè és un capítol poc i mal conegut, gairebé clandestí, de la nostra història. Però resulta que els nostres rebesavis, posem que els andosins de principis del segle XVIII, es van posar inopinadament al costat de Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió espanyola. Gravíssim error, perquè com és sabut l’arxiduc es va acabar desentenent dels regnes peninsulars a què aspirava, i el conflicte va acabar amb l’accés a la corona de Felip V, el primer borbó espanyol.
A dreta llei, recorda l’historiador Quim Valera, Andorra hauria d’haver seguit la fortuna (escassa) dels catalans, que van pagar el suport a l’arxiduc amb el Decret de Nova Planta i la liquidació de les institucions seculars. Era el 1716, i encara ho paguen.
El cas és que en aquella hora delicadíssima va anar d’un pèl, no gaire més, que Andorra seguís el mateix camí dels catalans i fos absorbida per la dèria uniformitzadora dels borbons. Avui seríem un pintoresc racó del Pirineu català: com l’Aran, amb sort; com el Pallars, sense. Si res d’això no va passar no va ser per l’astúcia dels nostres padrins, que havien apostat a cavall perdedor, sinó pel paper que va jugar en aquells anys decisius Simeó de Guinda (Espartza, Navarra, 1660-Sant Julià de Lòria), bisbe i Copríncep nostre des del 1714, quina santa oportunitat, filipista declarat però que una vegada va prendre possessió de la mitra va defensar les seves prerrogatives com a Copríncep i de passada les nostres singularitats. Amb èxit no ja notable, sinó excel·lent, com prova l’existència avui d’un país sobirà anomenat Andorra.
Aquesta, en fi, és la tesi que defensa la comissió engegada fa unes setmanes per Valera i una trentena més d’historiadors andorrans i alturgellencs i que pretén restituir el lloc que Simeó de Guinda mereix en la nostra història. Perquè avui, diu Valera, “el bon Simeó és un autèntic desconegut per a la major part de la població”. Normal, si tenim en compte que no té ni un raconet als plans d’estudi oficials ni tampoc a l’espai públic.
Valera i companyia volen rescatar-lo de l’oblit popular i institucional i en quinze dies llegiran en públic un Manifest que serà el tret de sortida de l’operació Simeó i que pretén, per començar, organitzar unes jornades per estudiar-ne l’obra i el temps, reunir les ponències en un volum i pressionar les autoritats comunals i docents perquè Guinda tingui per fi el lloc que li correspon –tan sols Benlloch resisteix la comparació entre els prelats d’època moderna, diuen– als llibres de text i al nomenclàtor urbà.
El primer pas era obvi i per això dimecres al vespre es van plantar a Palacio: “La reunió amb el bisbe Joan-Enric Vives va ser llarga i fructífera, ens va animar a continuar endavant amb la iniciativa i es va comprometre a ajudar-nos en tot el que depengui d’ell”, diu Valera. El següent serà visitar la ministra de Cultura, a qui ja han demanat tanda, i el cònsol de Sant Julià. I per què el de Sant Julià? “Perquè aquí és on va morir, el 27 d’agost del 1737. És l’únic els nostres coprínceps que ha mort en terra andorrana”.
Si calen més mèrits, afegeixin a la llista la prolífica actuació com a bisbe d’Urgell: va ser ell, i no cap altre, qui va fer venir a la Seu la Companyia de Maria, les Monges, que hi van fundar el 1722 el col·legi de nenes on van estudiar generacions de nenes, i va ser ell qui va salvar el col·legi dels jesuïtes, cas únic a Catalunya perquè arran també del Decret de Nova Planta tot l’ensenyament secundari va ser centralitzat a Cervera.
És o no és el nostre campió? Es mereix o no que en coneguem la vida i miracles?