Marzio Conti torna a l’Auditori
¿Se’n recorden, de Marzio Conti? Sí home, el primer (i únic) director principal que ha tingut l’ONCA, en el càrrec des del 2006 fins al 2011 i que al llarg del lustre que va estar al capdavant de la formació va deixar com a llegat principal les dues simfonies de Sergio Rendine que va enregistrar amb l’ONCA. L’altre gran projecte engegat sota el seu mandat, l’òpera El somni de Carlemany –amb llibret d’Albert Villaró i Teresa Colom, i partitura del mateix Rendine– es va quedar al calaix de les bones intencions, ben endreçadet. A partir del 2010 li vam veure cada vegada menys la batuta; el 2011, quan va fitxar com a director de la Filharmònica d’Oviedo, va dirigir únicament el concert simfònic de l’ONCA al Yepes –aleshores era tradició– i ja no en vam sentir a parlar més. Doncs bé, el director florentí tornarà a dirigir la formació: serà en el tradicional concert de valsos, l’1 de gener a l’Auditori Nacional, que coneix bé perquè havia sigut casa seva. La vetllada es cobra de rebot una víctima il·lustre: el director català Salvador Brotons, que havia acompanyat l’ONCA des que la formació va substituir la Simfònica del Vallès en la cita de Cap d’Any, el 2011.
Així que l’1 de gener, i sis anys després, Conti a l’Auditori. Aquesta és potser la principal novetat de l’ONCA per a l’últim tram del curs. Al llarg de la temporada que tot just comença n’hi haurà unes quantes més: de moment, la que ha transcendit és la gira del Rèquiem de Mozart, amb l’Escolania de Montserrat, i que arrencarà el 2 de març al Palau de la Música Catalana. L’escapadeta andorrana serà el 9 de març al Centre de Congressos de la capital, i s’han programat dues cites més: al Teatre Auditori de Sant Cugat (31 de març) i la clausura de la gira a la basílica de Montserrat, coincidint amb el Concert de Rams (9 d’abril). No cal dir que el Rèquiem és una peça major del repertori vocal, que Mozart va deixar inacabada –el va acabar Sussmayr, deixeble seu– i que, curiosament, el mateix Conti va dirigir el 2006, aleshores amb el Cor del Palau. L’última referència ha de ser, però, la Temporada de música i dansa, que al març va portar un Rèquiem dirigit pel mestre Gianandrea Noseda, amb l’Orquestra de Cadaqués i l’Orfeón Pamplonés. Ho tindrem prou fresc per poder comparar-los, i això no passa sovint.
Pel que fa a l’Escolania de Montserrat –una quarantena llarga de veus blanques, nens d’entre 9 i 14 anys, amb Llorenç Castelló al capdavant–, diguem que es remunta als orígens del cenobi, al segle XII, i que tot i les interrupcions de la vida monacal experimentades al segle XIX és considerada l’escolania més antiga d’Europa. Més i tot que els Cantors de Viena, que només són del 1498. Tampoc cal anar gaire enrere per trobar l’última vegada de l’Escolania catalana per aquí dalt: va ser el juny del 2013, i també al Centre de Congressos, però aleshores amb un programa considerablement diferent: Mendelssohn i Quatre cants a la Verge bruna.
No s’acaben aquí les novetats referents a l’ONCA, i això que encara no ha presentat la programació de la temporada. Però el que ja està al sac i ben lligat és el cicle ONCA al Palau, un clàssic, amb les quatre cites habituals a Barcelona: el 16 de febrer, vetllada maratoniana amb les simfonies número 1, 3, 5 i 9 de Mendelssohn, i amb Gerard Claret com a concertino director; el 23 de març, Mozart i Pärt, amb el violinista català Abel Tomàs com a concertino director; el 6 d’abril, Hoffmeister, Rossini i Rolla, amb Isabel Villanueva a la viola, i l’11 de maig, la clausura, amb l’ONCA Basic, la pianista i cantant Clàudia Bardagí i Walking on Time, un espectacle que barreja jazz i clàssica.