Oriol Vilella, director artístic del Jambo Street Music: “Si un grup té la valentia de defensar temes propis, mereix preferència”
La cita és divendres, dissabte i diumenge, al centre històric de la capital: set espais, una trentena llarga de bandes i més de 200 músics a peu de carrer. Amb prèvia cinèfila –dijous, ‘Begin Again’ (22.30 h)– i torna infantil –diumenge, amb el rock menut de Jaume Ibars (12.00 h). Tots dos, a les Arcades. Cap de cartell per a Quimi Portet, i decepció d’última hora amb la retirada de V Columna. Llarga vida al Jambo.
V Columna cau del cartell: què hi hem perdut?
L’oportunitat de reviure una part molt important de la història de la música en aquest país i que va permetre que xavals com jo ens prenguéssim la música seriosament. Atenció: parlo de fa vint anys, ja. Mare meva! I que els que els vam viure en directe els descobríssim. Exactament. I així com hi ha grups que han envellit, i no necessàriament bé, estic segur que amb V Columna això no hauria passat. El segon disc, Aquel verano en que dejamos de ser ricos, va ser una cosa extraordinària. I saps que no regalo elogis.
Els substitueix Marc Mateu, àlies Red Pèrill? Qui és?
Un músic igualadí que aquí debutarà en solitari, que practica una barreja de jazz, funk i electrònica, i que té un sentit de l’humor més aviat absurd que recorda vagament Quimi Portet. Un petit geni, ja ho veureu.
Hi ha qui es queixa que a Sant Julià portin Rosario i la Mondragón, i a Andorra la Vella, Bisbal... però Quimi Portet també és quasi, quasi un dinosaure.
Això ho dius tu. La seva trajectòria és molt vigent. No sé quan fa que la Mondragón no treu disc, però ell, cada any, any i mig. Aquests cartells que podrien ser de fa 20, 30 anys, no són precisament un cant a la imaginació. La nostra aposta per V Columna també podria entrar en aquest sac. Al final es tracta de portar grups que agradin a l’espectador.
Per cert: el disc de Portet es diu 'Os bipolar'. Va amb segones?
Tractant-se d’ell, no m’estranyaria, perquè li encanten els dobles sentits, triples i tot. Però dubto que hagi sentit a parlar del pobre Torb.
Avui sembla que hi sigui de tota la vida, però el Jambo només té quatre edicions. Per què ha resistit on el Red Festival va fracassar?
La gratuïtat és un element; un altre, la proximitat, que tots els concerts siguin a peu de carrer. I la clau, que la major part dels grups són del país. Cadascun amb la seva claca. A més, oferim l’oportunitat de descobrir bandes de fora que potser no són gaire conegudes però que estan a punt de donar la campanada.
Per exemple?
Clementina, sens dubte: Carlos Montfort –arrangista de Blaumut i de Sílvia Pérez Cruz– i Gina Margarit, que toca l’ukelele. Pop amb un toc experimental. Vindran amb el directe del primer disc, Darrere del vent, en un dels seus primers concerts amb banda. En sentirem a parlar.
I entre les bandes locals?
L’espectacle vertical de Landry Riba. Un encàrrec de l’organització perquè li donin una volta al format. Ja saps: els músics, a la façana de Casa Bauró, amb projeccions i tota la pesca. I tot, creat per a l’ocasió.
Li han cedit el lloc: era lleig que vostè, com a director artístic, s’hagués reservat els concerts verticals?
Teníem molt clar el que volíem que fos un espectacle vertical. Però vam pensar que el millor era mostrar les possibilitats del format, de manera que els músics a qui en endavant els l’encomanéssim tinguessin una referència.
Hi toca qui vol, al Jambo?
Hi ha una selecció. Prioritzem els grups amb temes propis; pensem que si tenen la valentia de defensar un repertori propi han de tenir preferència. Doncs el que aquí abunda són precisament els de versions. Per això combinem aquest criteri amb una certa originalitat; que no es limitin a replicar una cançó i apa. Wood & Steel, per exemple, duet de recent creació que toca amb baix i guitarra –Greg Aguiló i Steve Cummins. Qui no els conegui s’endurà una sorpresa de les grosses.
Ja que en parlem: què tenen de dolent, les versions?
Res. Però considerem que la cultura musical d’un país avança a partir de la producció pròpia, no de les versions. Però que cadascú toqui el que vulgui, només faltaria. Què es millor, un Jambo o cinc Dijous de Rock? El millor seria tenir-ho tot. Hi hauria d’haver música cada nit d’estiu.
Doncs al Comú no ho veuen així.
Una llàstima. I a veure si ho arreglem.
El Jambo, en xifres: tres dies, set espais, 33 concerts, 200 músics i 60.000 euros de pressupost. El futur, consisteix a créixer?
El format funciona; el que hem de mirar és que evolucioni sense perdre l’essència. No es tracta de portar cada any un cap de cartell més gros: han vingut Gossos, Núria Graham i ara Quimi Portet... El criteri decisiu és la qualitat.
Les dates, són les idònies?
Creiem que sí... si el temps acompanya, és clar. En aquest país ja sabem que a l’aire lliure les dates bones són precisament aquestes: finals de juny, principis de juliol. Si no, te la jugues.
Els espais, es distribueixen per sorteig? Perquè no és el mateix tocar a Benlloch que al Cap del Carrer.
Segons els grups –si són músics individuals, duets o bandes–i les mides de l’escenari; amb o sense bateria... Els grups de rock van a Benlloch i plaça Rebés. Però no és automàtic perquè a la placeta de Sant Esteve també n’hem programat.
S’intueix una voluntat de potenciar les Arcades: una consigna del Comú?
Ha sigut cosa de l’organització. Bàsicament perquè l’any passat a la plaça del Consell no es podia fumar ni beure –exigències de dalt– i vam veure que a mig concert la gent sortia a fora a fer la cerveseta i després ja no tornava a entrar. Perquè no passi això hem decidit mudar-nos a un espai on no hi hagi aquestes... restriccions.
És possible –o recomanable– veure-ho tot, o millor dosificar-se?
El Jambo està pensat perquè la gent passegi pels diferents escenaris. Els concerts a les places petites acaben quan comencen els de Guillemó, cap a les 21 hores, precisament perquè la gent hi vagi confluint i hi hagi aquest caliu de fi de festa.