Un DNI per al Dodge Fargo
Segons el registre, l’autobús de Fontaneda va ser matriculat el 1948 i donat de baixa el 1978.
La setmana passada posàvem nom i cognoms als primers propietaris del Dodge Fargo de Fontaneda –ja saben, amb tota probabilitat, l’autobús més antic que hagi sobreviscut a casa nostra– i avui li omplirem el DNI. I ho farem amb el registre que el president de Velles Cases, Claude Benet, n’ha localitzat a l’Arxiu Nacional, que confirma fil per randa no només el que explicava dies enere Casimir Arajol sinó també l’ull clínic d’Alan Ward a l’hora de datar la relíquia: Ward, que també va ser el primer a parlar d’un Dodge Fargo quan quasi tots el que l’havien vist es decantaven per un Hotchkiss, el situava a la segona meitat dels anys 40.
Doncs ho va clavar, perquè el vehicle va ser matriculat per Casimir Arajol pare i per Robert Cassany el 9 de setembre del 1948 amb la placa AND 402 a. El Fargo va passar de mà en mà –Joan Vila (1949 i 1952), la societat Arajol-Cassany (1950) i Josep Cassany (1955) es van anar alternant en la propietat– fins que l’andròmina va ser donada definitvament de baixa el 3 de febrer del 1978. Per tant, l’estupenda fotografia d’aquí al costat, ja al solar de Fontaneda però abans que hi aixequessin el mur actual, ha de ser de finals dels anys 70, potser els primers 80. Si ens hi hem fixat bé, la primera matrícula del Fargo –AND 402 a: la a correspon segons Benet al taller que els aplicava una capa de pintura, es veu que cadascun tenia la seva lletra– no coincideix a la que s’ha conservat a Fontaneda. El motiu és que el vehicle va ser rematriculat el 2 de gener del 1950, i va ser llavors quan va rebre la placa definitiva, l’AND 194 amb què avui el coneixem. El registre inclou també el número de motor –que també se li va canviar, el 1963–, el del xassís (9006-3422) i la potència (19 humils CV), així com el pes (2.500 quilos) i, en fi, el color, aquest blau vintage que encara s’aprecia a la fotografia d’aquí dalt, junt amb les rodes amorosament embolicades amb què l’últim propietari, Juan Martínez, el va aparcar definitivament a Fontaneda.
Velles Cases continua rebent mostres de suport per tirar endavant la campanya de micromecenatge que ha de salvar el Fargo de la intempèrie, però aquesta campanya encara es farà esperar fins a obtenir una injecció econòmica que permeti retirar l’autobús del seu emplaçament actual, al peu de la muntanya i on corre perill cert –opina Benet– que una esllavissada l’acabi de desballestar. L’altra prioritat és desencallar el nus administratiu que comporta una propietat dubtosa –Martínez va morir fa un lustre sense descendència– i una ubicació que també pot generar problemes, perquè es desconeix el nom del titular de la finca –un ciutadà frances que segons sembla també podria haver traspassat– i es dona el cas que Sant Julià no disposa de cadastre precisament per a aquella zona. Per resoldre aquests entrebancs seria molt recomanable –opina Benet– la implicació de les administracions, especialment dels ministeris de Cultura i d’Ordenament Territorial, que podria donar resposta a un altre neguit de Velles Cases: on dipositar el vehicle, quan s’aconsegueixi retirar de Fontaneda, i abans que no entri al taller de restauració?
El futur del Fargo sí que el té clar: l’estació d’autobusos, seguint l’exemple de la històrica ambulància –una Volkswagen model T1 de finals dels anys 50– aparcada des del 2007 al parc de Bombers.