Un germanet per al Roc de les Bruixes
Localitzat sobre de Meritxell un conjunt rupestre amb gravats fusiformes i naviformes que recorden els del veí jaciment de Prats.
Fa dies que pul·lula pels despatxos de Patrimoni, però fins ara no havia transcendit: la prometedora descoberta d’un jaciment rupestre amb dos blocs de pedra que contenen una desena llarga de gravats fusiformes, filiformes i naviformes. Prometedora, en primer lloc, perquè no s’havien documentat fins a la data; però sobretot perquè la ubicació, a sobre de Meritxell i a prop del Roc de les Bruixes, sembla suggerir algun tipus de parentiu amb el santuari de l’art rupestre andosí. Es tracta, en fi, de dos blocs de proporcions més aviat modestes (probablement no sobrepassin el metre de llarg) que formen part d’un aflorament rocós situat dalt de tot de la serra que domina Meritxell i Racons.
Un dels blocs el tenen dibuixat aquí al costat, i els experts consultats basen el possible parentiu amb el jaciment de Prats en la tipologia i en la simbologia dels gravats que s’hi conserven. Una altra cosa és que sortissin de la mateixa mà, o que siguin més o menys coetanis, De fet, la datació dels gravats rupestres sempre és problemàtica, per comparació i molt aproximada, i per a aquest conjunt suggereixen una forquilla que arrenca a la frontera del Neolític i principis del Bronze i que s’allarga fins a finals del ferro, posem que entre el tercer mil·lenni abans de la nostra era i just abans de la romanització. Les semblances amb el Roc de les Bruixes no van més enllà de la tipologia –línies, formes geomètriques rudimentàries, fusos, un esbós d’estrella i el que podria ser una cubeta– i el cert, adverteixen, és que les modestes proporcions del jaciment l’acosten més als gravats del Lloser de Vila que no a la profusió del Roc de les Bruixes.
En qualsevol cas, amplia el coneixement d’uns camps arqueològics més poc estudiats entre nosaltres i afegeix un element interessantíssim al conjunt de Prats, la joia del nostre art rupestre. A diferència del Roc de les Bruixes, el nou jaciment no està format per lloses planes i de grans dimensions, sinó que es tracta d’un aflorament fragmentari en què els artistes protohistòrics van aprofitar com a llenç pedres inclinades de dimensions relativament modestes. Per què en aquest punt, precisament? Potser perquè domina la vall, i si una característica comparteixen els jaciments rupestres és que es troben en llocs de marcat simbolisme. Un simbolisme que, és clar, nosaltres podem no saber interpretar com tampoc entenem el significat de les incisions: entre les interpretacions més pintoresques que s’han proposat hi ha que els protoandosins atribuïen a la pedra poders sagrats i per això es dedicaven a gratar-la, per extreure’n la pols amb què després elaboraven potingues suposadament sanadores.
Respecte als autors dels gravats, si els fem coetanis dels del Roc de les Bruixes hauríem de donar per bones les explicacions de l’arqueòleg ceretà Pierre Campmajó, que ha estudiat el jaciment de Prats i que considera que va ser obra dels ibers supervivents de la derrota dels seus aliats cartaginesos davant Roma a la Segona Guerra Púnica, que van refugiar-se al Pirineu i que van aprofitar per deixar petja, una mena d’“Aquí vaig estar-hi jo” de l’edat del Ferro, en forma de petròglifs. Altres opten per una hipòtesi menys rocambolesca i l’atribueixen a una cultura autòctona del ferro final. En qualsevol cas, el Roc de les Bruixes ja no està sol. Li ha sortit un germanet.