El parc solar i la guerra de cartografies
L’episodi no deixa de tenir un costat còmic, dos estats dirimint a qui pertany un paratge desolat que s’enfila per sobre dels 2.800 metres i que hauria continuat als llimbs cartogràfics si no s’hi construís el parc solar que ha d’alimentar Vallnord. Però ara, quina casualitat, resulta que els espanyols sospiten que el parc podria aixecar-se al seu territori, i els catalans, que podria ocupar part del parc natural de l’Alt Pirineu. Són, en qualsevol cas, pretensions que no es fonamenten en cap informe tècnic i ni les autoritats catalanes ni les espanyoles han fet de moment cap requeriment oficial. Feia per tant bé ahir el ministre portaveu de deixar clara la posició del Govern: segons la cartografia oficial andorrana, el parc s’ha aixecat en territori nacional i per tant no hi ha cap motiu per aturar-ne la construcció. És a la part espanyola a qui correspon fer les verificacions oportunes, i si persisteixen els dubtes activar les comissions tècniques bilaterals que pertoqui. Però mentre no es demostri el contrari, el parc de la Tosa és en territori andorrà. Un punt de partida que no pot fer oblidar la complexitat dels litigis fronterers, especialment entre estats i sobretot en alta muntanya, ni precedents immediats com el de l’estany de les Abelletes, un plet que va trigar vint anys, vint, a resoldre’s. A les Abelletes només es tractava d’aigua. És evident que una infraestructura com el parc fotovoltaic no es pot eternitzar i que ha de tirar endavant en els terminis establerts. No és un capritx ni un litigi bizantí, sinó una qüestió estratègica d’interès nacional.