Radio Andorra i el patrimoni que fa nosa
Vostès potser no se’n recorden però nosaltres sí. Per això tenim l’hemeroteca. Va ser al juny del 2012, en el discurs d’orientació política, que Toni Martí es va treure del barret de prestidigitador el centre d’interpretació de Radio Andorra. Inicialment havia d’obrir a finals del 2015, després es va retardar fins al 2018 i finalment el projecte museològic encarregat (i pagat) va anar a parar en algun calaix del ministeri de Cultura. Han passat els anys, s’hi han enterrat milions –potser caldria saber quants– i han caigut tres legislatures, totes per cert de color taronja, i a l’històric edific del roc del Pui s’hi han anat succeint, sempre sobre el paper, RTVA, els ministeris d’Exteriors i de Medi Ambient, i ara mateix ja no se sap quina és l’opció més o menys preferida per l’executiu. Si és que n’hi ha alguna. És cert que els projectes es poden replantejar, i que la presència d’amiant, primer, i de la Covid, després, no hi han ajudat gaire. Però en el cas de Radio Andorra, i passada l’eufòria inicial del museu que no va ser, ens hem acostumat a viure en la indefinició. S’entendria millor si es tractés d’un projecte heretat d’un executiu d’un altre color, o si tot just acabéssim d’arrencar la legislatura, però és exactament el contrari. No és que ara ens hagin entrat les presses. És que han passat nou anys i la sensació no gaire edificant és que el Govern no sap què fer amb Radio Andorra. Com si fos una nosa. No és un cas únic, pensin només en la vall del Madriu. Però quina pena.