Dj., 14/10/2021 - 00:45
Deu anys entregat al que més estimava
Escrit per:
Víctor Duaso
Joan Prat, ja exgimnasta, només té 18 anys i va deixar el seu esport i la seva passió per dedicar-se als seus estudis de Màrqueting.
Hi ha vides que tenen més vida en 10 anys que en 50. Un bon exemple és Joan Prat. Només té 18 anys –qui els agafés!– Va néixer a Andorra, va marxar amb només 11 anys a Pamiers amb la clara intenció d’apostar per la seva gran passió, després cap a Manresa (al club Egiba) per continuar alimentant el seu somni amb molt de sacrifici i va acabar a Kansas City (Estats Units) per intentar convertir el seu somni en una realitat. Tot plegat amb només 18 anys. I ara comença una nova vida. Amb tota probabilitat, molt més interessant que l’anterior, perquè segurament ell així ho farà. Deixa l’esport. Deixa la seva passió. Quina? La gimnàstica artística. I es dedicarà plenament als seus estudis de Màrqueting a Barcelona. Diuen que de només n’hi ha una, però potser si la fas en petits mòduls, com Joan Prat, es podria convertir en més d’una vida.
Després de dos anys, fa cinc mesos que ha tornat de Kansas City. Allà es va entrenar amb gimnastes olímpiques. Va aprendre anglès i també va competir. Sempre en silenci. Lluny dels focus. Només volia arribar a ser olímpic, però també gaudir amb allò que tant estimava. “Vaig decidir parar perquè només em volia centrar en els meus estudis, perquè si volia continuar amb la gimnàstica, sempre d’alt rendiment, m’havia d’entrenar sis hores diàries. Compaginar-ho és molt complicat.”
Durant dos anys va estar becat al país amb una ajuda econòmica de 3.000 euros. “M’ajudava molt per als viatges de les competicions, però no era només per dedicar-me a fer gimnàstica”. Joan Prat va començar en aquest món quan només tenia 8 anys. Dos anys va estar a Andorra, dos anys a França, tres anys a Manresa en alt rendiment i després dos als Estats Units. “Bastants anys dedicats a la gimnàstica... Aquests 10 anys han anat molt bé. En principi només anava a estar un any. La família em va donar molt de suport, i també els amics. M’ha donat molta disciplina, tenir una vida sana i m’ha fet pensar en el que soc ara realment”. El curiós del cas és com va decidir dedicar-se a la gimnàstica. Sempre hi ha uns detonants per a tot. “Quan mirava la televisió amb la meva mare veia les noies competir i sempre li deia: ‘aquesta noia és molt maca. Vull fer el mateix esport’. I la meva mare em va apuntar al club de rítmica, però a l’any li vaig dir que allò no era l’esport que li havia demanat. Jo volia fer artística, i em va apuntar al Serradells amb l’entrenador Antoni Murillo. Sense ell poc hauria fet en aquest esport. Em va ajudar molt”.
Joan Prat era dels únics nens fent gimnàstica artística. “A les instal·lacions que hi havia a Andorra, l’Antoni no es podia dedicar tant i vaig decidir marxar a Pamiers amb només 11 anys. Vaig viure amb una família i... un canvi brutal en tots els sentits. Sort que al segon any vaig coincidir amb Chloé Baltenneck”. Per l’exgimnasta, la gimnàstica artística és un esport dur. “T’hi has de dedicar molt i dono gràcies als meus pares, ja que econòmicament no va ser gens fàcil per a ells. A aquella edat, quan els vaig dir que volia anar a França, vam pensar que estava boig, però després ho van entendre. Allò va ser molt dur, per a mi i per als meus pares. A més la cultura francesa és totalment diferent a l’andorrana”. El somni dels Jocs Olímpics mai va arribar. “Sempre va estar allà, però al final en aquest esport has de tenir una tècnica molt bona i fer coses que no tothom pot fer. Hi ha unes mínimes complicades d’assolir. No he arribat als Jocs, però aquest esport m’ha donat molta ensenyança i també amistats. M’ha aportat molt i he après a sacrificar-me en les altres coses.” Els seus germans continuen sent esportistes: en Marcel fa esquí de muntanya i en Bernat golf després d’haver-se dedicat a l’esquí. “Si vaig plorar en alguna d’aquestes etapes? A França, el primer any, ho vaig passar molt malament. A Manresa no ho enyorava tant”.
La gimnàstica li ha donat tot. “Cada esport aporta coses diferents, i a mi em va aportar molt la gimnàstica. M’ha permès viatjar molt i competir contra esportistes molt bons. Quan parlo amb gent del que he arribat a fer... es queden al·lucinats, i és cert, tot amb 18 anys”. Una vegada decidida la retirada, “la família ho va entendre. Saben que les coses comencen i que després s’acaben. Tenia el nivell per competir, però per arribar a uns Jocs Olímpics i assolir els mínims era més difícil”. Troba a faltar un xic la gimnàstica. “La sensació de saltar a terra i fer doble mortal o fer voltes a l’aire. Cap esport tan sacrificat com aquest no conec.” Comença una nova etapa en la seva vida lluny de l’elit esportiva.
Comentaris: 0