“M’han fet sentir mare soltera”
Tres anys, explica la Laia Ferré, portava planejant amb el seu home, en Sergi, aquesta cosa de convertir-se en pares. Ho havien analitzat del dret i del revés i visualitzat com seria el procés, un camí en què ell tindria una participació al cinquanta per cent, com casa amb el sentiment i idees més arrelades de tots dos. “Però no ens podíem imaginar el que ens venia a sobre”. Tenir coneixement de l’embaràs i quedar tots confinats a casa va anar pràcticament a l’uníson. “Fins al punt que vam trigar mesos a poder-ho anunciar a la família i els amics”, perquè no volien un fred missatge o una simple trucada telefònica, sinó la calidesa de la presència en un moment tan transcendental. “I tots aquests daltabaixos emocionals de les hormones s’han agreujat, amb la incertesa de la situació”, hi afegeix la futura mare, periodista de formació i professió i actualment docent.
Amb tot, d’aquest embaràs que havia de ser de dos i ha quedat bastant solitari (si més no per moments) el pitjor ha estat precisament aquest sentiment de solitud: les mesures anti-Covid no permeten que els pares estiguin presents a la consulta del ginecòleg. “En alguna ocasió vaig sortir plorant de la consulta, amb algun petit ensurt i sense poder tenir la meva parella al costat”. Imaginin-se, hi afegeix: sortir del consultori, espantada, i haver de comunicar alguna notícia preocupant a qui s’espera, ja ansiós, a l’exterior. “Puc entendre els protocols, que incloguin no tenir acompanyant, o més aviat ho puc acceptar, però em costa més amb la negativa a fer videoconferències”. No va ser sempre, i accepta que els metges fan mans i mànigues per sortir-se’n. Però insisteix que el procediment ajudaria molt l’embarassada. “Sé que van saturats i no vull semblar una happyflower que només vol atenció per a ella, però alguna mesura s’ha de contemplar per no excloure’n un dels pares”, puntualitza.
Aquest mantenir l’altre membre de la parella al marge del procés és un torpede en la línia de flotació de les idees que Ferré, molt implicada i combativa en el moviment feminista, ha defensat durant anys: “El paper del pare no és acompanyar, ni ajudar, ni cooperar, ni res de similar, és una peça clau”, recorda. “I no va poder ni assistir a una ecografia, no va veure el seu fill en cinc mesos”, es plany. Els procediments implantats, considera, han reduït el seu paper a poc més que un espectador en alguns moments. “Em miro amb por el moment del part ara que s’acosta”, confessa. Sobretot perquè a l’altre progenitor no el deixaran accedir al paritori fins al moment final. “Però abans poden passar hores i hauré d’estar tota sola.” Personal sanitari a banda. “Però no és això, per descomptat, el que havíem somiat i pensat que passaria”.
Així que una de les conseqüències de com s’està abordant l’atenció a les embarassades en aquests moments excepcionals, alerta, “estan produint una regressió” en la imatge del paper masculí. “Tornem a fer palès que només la mare importa i el pare, si no ve, no importa.” Sort que algunes coses ara, cap al final, en el compte enrere, es van suavitzant: el pare pot acompanyar-la a la llevadora i a les classes prepart. Però el camí fins aquí ha estat dur, reflexiona, “com sentir-se una mica mare soltera, durant els primers mesos va ser com patir un doble aïllament”.