Amb permís de Plató
Sempre he desconfiat de tot allò que s’etiqueta com a filosofia. No diré que la clarividència o la perspicàcia de molts filòsofs no hagi servit per a fer un món millor, però sí que darrere l’etiqueta “filosofia” s’amaguen sovint vicis inconfessables que van de la petulància al tòpic i al discurs abstrús. I sempre havia pensat també que a les classes de filosofia de secundària i batxillerat, més que filosofia, s’ensenyava història de la filosofia, que és tota una altra cosa, ben avorrida i dubtosament útil per als adolescents.
Doncs bé, aquesta darrera apreciació, l’he posat en dubte quan he sabut què explica un professor de filosofia d’un institut de Catalunya. En lloc de fastiguejar els alumnes amb un reguitzell de noms, escoles, cercles i tendències, els posa exemples senzills, que fan pensar sobre les actituds diverses davant de situacions de la vida. Vet-ne ací un parell.
Quan es construïa la catedral de Chartres, un foraster es passejava entre els picapedrers. Va preguntar a un: “Què feu, bon home?”. “Pico pedra”, va respondre l’obrer, “i estic ben cansat. No teniu ni idea de com és de dura aquesta feina. Només espero l’hora de plegar”. El foraster es va dirigir a un altre picapedrer: “I vós, què feu?”, va inquirir. L’altre, amb un somriure als llavis, li va respondre amb orgull: “Jo i els meus companys estem fent història. Estem construint la catedral de Chartres!”
Un altre exemple se situa al final d’una excursió que ha fet un grup per la muntanya. El guia pregunta a un dels excursionistes: “Com ha anat?” “Fatal”, respon, “m’he enfangat fins als genolls, una branca m’ha esgarrapat el braç i m’he cansat com un burro”. El guia fa la mateixa pregunta a un altre excursionista. Aquest respon: “Fantàstic. He pogut veure el vol de l’àliga, he sentit el zumzeig de les abelles, he admirat les flors boscanes, he gaudit de la conversa dels companys... i el trajecte se m’ha fet curt! Ara mateix tornaria a començar”.
No sé si abunden gaire els professors d’aquesta mena. En tot cas, les seves ensenyances segur que fan més profit als estudiants que no pas les pallisses teòriques. Intenten inculcar als alumnes un sentit positiu de la vida. Això és, al capdavall, la filosofia. Tot i que, pel que fa al professor, temo que un dia d’aquests pugui ser objecte d’una avaluació negativa per part d’algun inspector gelós complidor dels designis del Gran Germà, tendents a evitar que les noves generacions pensin pel seu compte.
Fa més de dos mil anys, en un dels “diàlegs” de Plató, un personatge es queixava que els joves d’Atenes no sabien res, no tenien interès per res, i es preguntava que, si la cosa continuava així, què se’n faria del món. Els sonen, estimats lectors, aquestes queixes? Sí, és clar que els sonen: encara es diuen avui, vint-i-tres segles després, com una veritat incontrovertible!
I què se n’ha fet del món?