Andorra Jazz
Per als qui tenim una edat i la passió del jazz, la pròxima edició del festival suposa una barreja de nostàlgia i il·lusió. Jo recordo el meu primer concert, l’any 1988. Anna Garcia Ricart, que tant i tan bé ha treballat per tal de mantenir viva la flama, em va convèncer d’assistir a l’actuació de Lionel Hampton i la seva orquestra, que va ser apoteòsica (el vibràfon s’enlairava i acoloria el pavelló). En aquella època gloriosa ens van visitar bandes i solistes importants, alguns dels quals figuren entre els millors, com ara Tete Montoliu (vam gaudir de l’intimisme deixatat de l’efusiu padrí del festival), Miles Davis (vell far que va il·luminar subtilment l’eternitat a l’escenari) i Chick Corea (brunyia estàndards i composicions originals amb improvisacions i jocs sonors). També acompanyants i teloners de luxe: Freddie Hubbard, John Patitucci, Kenny Garrett, Joshua Redman… I els intèrprets al carrer, que quan es va suspendre el format estel·lar van continuar donant alegries majúscules en tardes incertes d’estiu: Llibert Fortuny, Manel Camp, Ignasi Terraza, Raynald Colom i un llarg etcètera de noms emergents, modestos i consolidats.
La llista de figures del gènere i estils afins és impressionant. N’anomeno algunes: Fats Domino (es veu que es va enfonsar la tarima mentre movia el piano a cops de panxa), Pat Metheny (alt voltatge), l’acròbata Dizzy Gillespie, Stan Getz (tendre i dur), el prestidigitador B. B. King, Wynton Marsalis, Dave Brubeck, George Benson, Oscar Peterson (mans de cotó, esguard bonhomiós, melodies de sucre i llimona, mocador blanc), David Sanborn, Herbie Hancock i els vibrants Maceo Parker i Migue Guerra (funk d’alçada).
L’aventura, que va iniciar-se el 1985 gràcies a una colla de visionaris (Nàdia Aleix, Joan Burgués, Ramon Canut i companyia), va assolir un èxit immediat. Ingredients bàsics van contribuir a una popularitat i un prestigi extraordinaris: el nivell musical, l’encertada promoció en àmbits propicis, l’exquisida acollida dels artistes, el condicionament dels espais escènics, l’atractiu del país, la relativa proximitat a centres neuràlgics, la complicitat dels mitjans (el gran Albert Mallofré al capdavant) i la resposta del públic local.
La setmana vinent s’encendrà de nou el mític neó: Andorra Jazz Escaldes-Engordany. Esperem que el programa, amb el retorn de Ron Carter i les activitats associades, funcioni i Escaldes (i Andorra) comenci a recuperar la condició de plaça de referència en el panorama internacional. Desitgem que no es produeixi cap cancel·lació (la baixa de John Scofield en l’oasi del 2017 va fer mal). Acords i cadències ençà, el rumb futur de les sonoritats el marcarem plegats. Si surten els números i predomina l’entusiasme d’organitzadors, participants i espectadors, l’animació s’encomanarà i la inèrcia permetrà avançar sense més travesses del desert. L’enhorabona a l’equip encapçalat per Valentí Closa.