Beques franceses
A les acaballes del segle XIX, alguns alumnes andorrans mostren tenir bones qualitats. En Charles Romeu, el nostre veguer francès més longeu, conscient de la importància que tenen les beques per als joves estudiants fa mans i mànigues perquè puguin estudiar a França. Algun dia tornaran a Andorra com a mestres francesos o com a empresaris i polítics que podrien portar les regnes del país. Per a en Romeu això representa comporta que sigui una excel·lent manera de difondre la cultura francesa. A més d’atorgar les beques a bons estudiants hi ha un altre requisit igual d’important que és el de saber si la família és profrancesa o no. Un fet molt important en aquella època en què hi ha dos bàndols el profrancès i el proepiscopal i és de vital importància esbrinar-ho abans de decidir si se li atorga la beca a l’estudiant. El protocol per presentar els dossiers és molt senzill: el síndic general designa els dos alumnes que cursaran els estudis a França i ho tramet a la Delegació Permanent a Perpinyà, on, a continuació, i de manera oficial, Romeu pot emetre la seva opinió.
Sabem que el notari de la Mitra i secretari del batlle episcopal, Domingo Palmitjavila d’Encamp, demana una beca per al seu fill Domingo, que reemplaça Josep Rossell al Collège de Perpinyà. Charles Romeu informa que el notari no sembla un fanàtic i fins i tot mostra una indiferència que justifica un caràcter tranquil i despreocupat. Va estudiar al liceu de Tarbes i de Foix, i per això vol que el seu fill estudiï a França. Finalment, li donen la beca i més endavant Romeu comenta que el jove Palmitjavila pateix de febre escarlatina i, com a malaltia contagiosa, l’han hagut de treure del col·legi per traslladar-lo a l’hospital Saint-Jean en una cambra de pagament, tot i que el seu estat ja no és tan greu.
L’antic conseller general Mas-Oros també demana una beca per al seu fill Benito de 10 anys i Romeu escriu al delegat permanent, que esbrinarà si es tracta del fill gran. Es queixa que les beques atorgades a cabalers han estat un error, atès que aquests no tornen al país per les poques oportunitats de guanyar-se la vida que tenen. Parla de Rossell, que sembla ser que ha marxat a Guatemala i de Moles, alumne de Farmàcia, que es troba a Bordeus. Recalca que el Decret de 1862 només és d’utilitat si s’aplica als hereus que tornen a viure al país i, per tant, més endavant, poden ajudar-los gràcies a la instrucció que els ha estat donada. De fet, Benito Mas serà el primer becat que obrirà l’escola francesa d’Encamp per a nois. Les senyoretes Huguet i Maestre ja ensenyen a les escoles per a nenes a Andorra la Vella i Sant Julià. D’altres becats seran també en Casal de Canillo (fill de Jaume Casal), Amadeu Rossell i Joan Mortès de Cal Garreta de Sornàs.
En una època amb poques oportunitats, obtenir una beca per anar a estudiar a França era un gran orgull per a la família a més d’oferir als joves estudiants andorrans un futur prometedor.