Cap a una mobilitat més sostenible
Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona. De la mateixa manera, no ha estat fins aquest estiu, quan hem patit retencions a les vies urbanes i interurbanes en dies i hores que no ens esperàvem, que la mobilitat s’ha convertit en un tema recurrent a les converses. Les cues i els embussos tenen a veure amb la gestió de la mobilitat, però també amb el seu model. Encara que l’ocupació global del territori és baixa, la població viu dispersa en les diferents parròquies i als pobles i nuclis, alguns d’ells penjats a les muntanyes contradient la lògica dels avantpassats. El gruix dels llocs de treball, però, es concentra a les parròquies centrals, a Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, i això provoca una mobilitat obligada diària que es col·lapsa fàcilment. L’Estratègia nacional de mobilitat, amb el focus en la sostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic, és a punt de ser elevada al consell de ministres per a la seva aprovació i ens n’hem de congratular. Hem de ser conscients, però, que si volem un aire més net, per al planeta però també per viure millor, haurem de començar a canviar alguns hàbits. La prioritat no és el vehicle elèctric, sinó l’anar a peu o amb bicicleta i, si no, amb transport públic. No és fàcil, un autobús no serà mai el cotxe que agafem a la porta de casa i ens deixa a la porta del súper, l’escola o la feina. Amb tot, qualsevol mesura que ens ajudi a anar canviant progressivament la nostra manera de moure’ns serà benvinguda. Una qüestió més difícil d’abordar, però que també s’hauria de tenir en compte, són els preus dels habitatges al centre, tan elevats que centrifuguen els habitants i, de retruc, fan créixer els desplaçaments.