Comissions bancàries
Quinze mil milions d’euros. La xifra, inaprehensible al coneixement de l’humà corrent, és la que s’acaben d’embutxacar en comissions els cinc bancs que cotitzen a l’IBEX. Un gruix de comissions on cada dia sumen més les que cobren al petit client –estalviador o a qui ni opcions d’estalviar li queden–. L’informatiu de LaSexta ho il·lustrava fa un parell de dies: algunes entitats només perdonen si al compte hi ha nòmines superiors a 1.500 euros. Se li acut a algú definició més precisa del terme escanyapobres? Mentrestant, el BOE exhibeix la transposició d’una directiva comunitària fantasma del 2019 que fixa en tres euros al mes l’import màxim per a comptes bàsics. Feta la llei... Els bancs, ja saben, són sistèmics, mentre que les famílies, els treballadors, vostè i jo –bé, no vostè no, que és algú d’important, disculpi– som brins de pols en l’engranatge del sistema.
I aquí? En el cas que conec, els apunts de comissió de manteniment i administració van començar a aparèixer com a bolets fa un temps. Sense la deferència de l’avís previ. Pam! Són utilitzades com moneda de canvi –pressió, millor dit– perquè el client compri altres productes que ofereix l’entitat. Molt elegant. “És que custodiar els seus diners ens costa molt”, explicarà l’amable gestor sense alterar un múscul facial. Calculen el cost en dues quotes de 65 i 65 euros anuals, excepte al fronterer, a qui li sumaran 131 euros l’any: no sé si els ho han explicat al workshop ocupacional d’aquests dies. I, és clar, l’han de sentir vinculat al banc, perquè la nòmina que té ingressada... pfff: peccata minuta com bé ja sap.