Condemnats a ser estrangers
Fa poc més d’una setmana, a la secció de Cultura d’aquest diari, va aparèixer un article titulat Condemnats a ser estrangers, sobre la situació de les editorials andorranes, que no és una altra que una precarietat quan es tracta d’exportar els llibres del Principat més enllà de la frontera.
Aquest problema segurament obeeix a molts factors: fiscals, comptables, etcètera. La realitat és que no es veuen massa moviments per part del Govern perquè la situació canviï. I el problema no és només amb el mercat editorial. Els artistes visuals del país tenim infinitat de problemes burocràtics quan es tracta de passar una obra per la duana per portar-la a alguna exposició a Espanya. I fa la sensació que la cosa no canviarà. Perquè com diu l’article abans esmentat, es necessita “un pla d’internacionalització de la literatura andorrana”, que sembla ser que no existeix.
I per a proves, les xifres. L’últim llibre d’Iñaki Rubio, Morts, qui us ha mort?, publicat per l’editorial catalana Comanegra, acaba d’esgotar la primera edició en un parell de setmanes i, segons les dades, s’ha enfilat entre els més venuts al mercat català, amb un volum de vendes en tot just unes setmanes que no aconseguiria en molts anys amb una editorial andorrana.
Però com, al cap i a la fi, tot funciona més o menys de la mateixa manera que a la resta de països, quan arriba l’hora de les fotos, tot són somriures en la Setmana del llibre en català, com si els que surten a la foto haguessin escrit el llibre. I això passa en molts aspectes. Cada cap de setmana, els mitjans de comunicació omplen pàgines lloant els pilots de MotoGP que guanyen carreres o pugen al podi, com si el país formés part d’aquests assoliments, més enllà de proporcionar-los un context fiscal agradable perquè aquests pilots siguin residents. Sona graciós, oi? Em fa recordar a la dita castellana: “‘Aramos’, dijo la mosca, y estaba en el cuerno del buey”.
Tant de bo que la situació canviï i els nostres polítics s’adonin que hi ha moltes maneres de portar el nom d’Andorra pel món i de fer que la gent de fora reconegui el Principat per alguna cosa més que la neu, els spas o els perfums. Perquè aquest país està ple de gent amb molt talent i ganes de fer coses que, moltes vegades, no fan més que trobar traves que els dificulten el camí.
A veure si és veritat que el Llibre blanc de l’artista, l’Estatut de l’artista o com sigui que s’hagi de dir, si és que al final s’arriba a dir d’alguna manera, serveixi per millorar les circumstàncies generals dels creadors del Principat, sense que hagin de donar-se de cap contra la paret de la burocràcia. I que no continuïn estant condemnats a ser estrangers… o almenys que ho siguin, però amb les mateixes armes per competir amb la resta.