D’Andorra a Peralta
Peralta i Gavasa conformaven l’entorn més allunyat de la capçalera de l’antic Comtat d’Urgell, la vall d’Andorra. Aquest territori, aragonès de fa força anys, fins al 1956 va formar part del Bisbat d’Urgell. Aquesta pertinença el relacionava amb el record del projecte dels comtes d’expandir-se cap a Occident, cap a Montsó i Barbastre, fites llunyanes i quimèriques que havien de cosir un país que englobava riberes del Cinca, les dues Nogueres, el Segre amb el Valira, i el Cardener. Tot un bast territori que constituïa el domini jurisdiccional dels comtes d’Urgell.
Del reguitzell de comtes urgellencs, Ermengol IV personifica aquesta expansió cap a l’oest, en una àrea que tallava la Ribagorça i comprometia l’avanç aragonès cap a aquelles terres, delerades també pel comte de Barcelona, atès el seu domini al proper terme castral de Casserres.
El control de Gavasa i de Peralta va permetre també tenir un peu al primigeni recurs salí, gràcies al qual Peralta és coneguda avui amb el nom de Peralta de la Sal. Diferents branques de la cabanera estacional o camí ramader de llarg recorregut que enllaça el pla amb el Pirineu ribagorçà, fan una petita marrada per les eres dels salins de Peralta, esteses en un lloc proper a l’aqüeducte, que molts creuen d’origen romà. En el neolític ja s’explotaven aquests salins, tan necessaris per a l’alimentació del bestiar i la conservació dels aliments, sobretot dels formatges que es podien produir en els llunyans orris pirinencs. De fet, en època medieval el petit monestir de Santa Maria de Vilet, ubicat en un indret molt proper a les eres salineres, de ben segur que tenia un paper clau en el control de la producció i el comerç d’aquest mineral. Aquest monestir enllaçava amb el principal, Santa Maria d’Alaó, situat a Sopeira, a través de la ruta transhumant que transcorria entre els dominis d’aquest cenobi.
Tant Vilet com Peralta i Gavasa es troben una contrada de muntanya baixa, on avui encara abunden les necessàries garrigues que fins fa uns anys alguns ramats del Pirineu urgellenc i d’Andorra hi anaven a pasturar. Encara perduren en indrets com la vall de Castellbò l’estada en conlloc de ramats aragonesos d’aquesta regió. Un recorregut similar, cap a la muntanya, és el que va fer Sant Josep de Calassanç Gastó, fill de Peralta i fundador dels Escolapis, vinculat al capítol de la catedral. Els pares escolapis tenen avui cura d’un santuari i d’una casa alberg a la pàtria del sant fundador, un indret que vivifica i dona alè a una terra avui injustament oblidada pel tràfec de l’anar i venir de la decadent societat actual.