Del molí de Tobira de la Francina Pons Pifarré, i de les moles i molins fariners d’Andorra
No m’he deixat cap coma al títol. El molí de Tobira és des d’ara propietat de la Francina, permeteu-me la confidencialitat. És ben seu i amb tot el mereixement. El molí de Tobira la va captivar i li dedica un capítol especial al final del llibre. Al molí de Tobira o de la Francina va començar aquesta bonica història. Avui del molí només en queda com a record el carrer Baixada del Molí i la publicació del llibre de Francina Pons Pifarré.
“Soc inquieta i curiosa de mena. Això em va portar, ja fa més de dotze anys, a recuperar els racons de la meva infantesa, començant pel molí de Tobira, a Andorra la Vella. Així em vaig anar interessant per aquesta indústria tan característica d’Andorra: cada cop que trobava un molí nou, m’engrescava encara més rescatant les històries oblidades de les setanta-cinc moles del país. He acompanyat aquesta recerca amb unes aquarel·les: pintar és una altra de les meves aficions”. Això és el llibre Moles i molins fariners d’Andorra en paraules de la mateixa autora. Només afegir que també és il·lustrat amb unes magnífiques fotografies fetes per ella i el Teo, el seu home, durant els treballs de camp.
Una publicació d’Aloma Editors, amb el pròleg de l’Albert Villaró i la presentació de la Isabel de la Parte. No us costarà gaire de llegir, com a molt dos dies. És un llibre molt ben estructurat, pedagògic, amb lletra gran, de lectura fresca, però també donant a conèixer un vocabulari ric i molt desconegut propi del món de les moles, dels molins i del cultiu dels cereals a Andorra en general. El contingut és tota una sorprenent descoberta. Quants tresors amagats prop dels nostres rius totalment ignorats i desapercebuts!!! Gràcies Francina per donar-los-hi el reconeixement que es mereixen, ni que sigui a les quatre pedres que encara en queden d’alguns. Un llibre que us recomano i que de ben segur us enganxarà.
Aquest estudi sobre els molins d’Andorra és molt rigorós. Es recolza en fonts bibliogràfiques, documentals i en testimonis orals de confiança i credibilitat. Us puc ben assegurar que conec les hores de dedicació, de neguits i de sacrifici que tot estudi de recerca històrica comporta. Només el progrés del treball dona forces per tirar endavant, i això també ho traspua el llibre de la Francina recolzada per la seva família en aquells moments de fallida que aquest tipus de recerca comporta: “A l’Olga i l’Àlex, per haver estat sempre al meu costat, encoratjant-me a no defallir”.
El llibre parla de molts i molts molins malauradament desapareguts, altres en estat agònic o en perill de desaparició i, afortunadament, de molins rehabilitats i restaurats: el de Casa Joan Antoni, el més antic que s’ha documentat, el de Cal Guillem, els dos a Encamp, el de la Casa Tomàs del Tarter, el de la Casa Rull de Sispony o la mola de Cal Pal de la Cortinada.
Veig amb preocupació la fotografia publicada al seu llibre del molí de les Bordes o mola de Pellicer, prop de l’Aldosa de Canillo, datat del 1469, avui poc visible a causa de l’espessa vegetació i amenaçada per les obres d’eixample de la CG2 a l’altura de l’Aldosa de Canillo. És possible que com a mínim la seva visualització quedi afectada, com ja va passar amb la mola de Tristet-1-, tapada per l’antic pont de Mereig.
Gràcies Francina pel teu excel·lent treball i pels records d’un temps passat no tan llunyà...