Dels 50, n’he viscut 14
50 anys. D’aquests 50, n’he viscut 14. Quan vaig arribar jugaven al Joan Alay. A la graderia, com sempre, hi havia la Paquita i l’Encarna. El primer equip militava a l’EBA i el dirigia el malaguanyat Joan Carles Pié. Hi havia com a jugadors destacats l’actual delegat del cos tècnic liderat per Ibon Navarro, Txetxu Bermudo. El pivot formava una bona parella amb Rafa Casals. També hi havia un anotador que en aquella època era tot un luxe, Albert Ros. No era l’únic pelat de l’equip, ja que també hi havia Jordi Olcina. Hi havia jugadors de talent, Jordi Badia i Xavi Galera, i el lideratge de Dani Marín o Valentí Sala. Ja han passat 14 anys. L’EBA la coneixia. Allà jugava l’equip d’on soc: el Mollet, o un altre que també cobria, el Granollers. Aquells clubs per desgràcia no van créixer i sí que ho va fer el BCA. Vaig deixar de gaudir dels triples i els punts d’un talent de l’infrabasquet català com Alberto Ferrer a fer-ho amb aquell equip que semblava una família sota els comandaments de Pié. El club, presidit per Gorka Aixàs, va pujar com l’escuma. De cop i volta es va passar a cobrir partits de Plata. Vaig tenir la sort d’entrevistar un mediàtic, Alfred Julbe. Va arribar Joan Peñarroya, tècnic a qui vaig veure en els seus inicis a les banquetes, i també Francesc Solana, que va jugar al CB Mollet i al Plana Lledó, el vaig veure jugar quan jo tenia 14 anyets. LEB or. Ascens a l’ACB al segon intent i ara, sense comptar la pandèmia, registrant bones entrades al poliesportiu i amb la gent enganxada. L’Alay ja és història per a ells. Fan 50 anys i jo n’he viscut 14 i en aquests 14 les he vist de tots els colors. Això de viure una evolució agrada, i més quan es tracta d’una evolució i no d’una involució. D’aquestes, per desgràcia, també n’he viscut.