Descobriment
Mentre ens eixugàvem, després de prendre un bany a la platja de Banyuls de la Marenda (oficialment Banyuls-sur-mer, al Rosselló francès) se’ns va atansar una parella que feia estona que ens observaven per demanar-nos, en la llengua oficial del país: “el que parlen entre vostès és català?” Com no podia ser d’una altra manera, donat que tots els integrants del grup l’utilitzem habitualment, la nostra resposta va ser afirmativa. No ens vàrem poder estar, però, de demanar-los si era el primer cop que l’escoltaven. A tot ens semblava estrany que, essent al Rosselló, fos el primer cop que es trobaven amb catalanoparlants. De fet, als carrers de Banyuls podem trobar rètols en francès i al costat el mateix rètol en català, per la qual cosa es pot deduir que hi ha dues llengües en convivència. L’únic que sorprenia és que, en molt poques ocasions –per no dir cap– la traducció del rètol oficial, coincidia amb la traducció catalana. En tot cas, els nostres interlocutors ens van fer saber que eren del Quebec i que estaven fent un viatge per Europa, tot i que al mateix temps teletreballaven i que tot just feia uns dies que es trobaven a la regió.
La pregunta reflectia certa sorpresa, com si acabessin de fer el descobriment d’una estranya tribu de la qual havien sentit a parlar i que es trobava perduda en un petit racó d’Europa, però després vaig pensar que la curiositat és una virtut. Probablement, jo també hauria fet aquesta mena de pregunta, en cas de trobar-me en un país i descobrir-hi gent que parlava una llengua que no n’era la llengua oficial. En tot cas, els vàrem fer saber que no érem francesos i que vivíem a l’altre costat de la frontera i que, gairebé sempre, parlàvem en català. En tot cas, la curiositat inicial va convertir-se estupefacció quan, la meva vena setciències, no es va poder estar de demanar-los si coneixien Andorra, l’únic Estat del món on el català és la llengua oficial. Tot i que sí que sabien de l’existència del país i que, si els quedava una mica de temps, volien arribar-s’hi, desconeixien aquesta dada.
Poc després que s’acomiadessin no em vaig poder estar de demanar-me si, aquesta mateixa situació, es podia donar a Andorra. De fet, els carrers d’Andorra estan retolats només en la llengua oficial. El que m’agradaria saber, i per aquest motiu em dol no haver-los demanat un mitjà de contacte, és quant de temps els podria costar, en cas que vinguessin fins a aquest cantó dels Pirineus, trobar algú que parlés en català. Quan en tingui l’oportunitat vull fer jo mateix la prova. M’aturaré una estona a Carlemany per saber quan trigo a escoltar una conversa en la llengua oficial. El més normal seria que amb una o, a tot estirar un parell, en tingués prou. Però si això fos tan evident poden estar segurs que no m’hauria molestat a escriure aquesta columna.