El cel caurà sobre els nostres caps
Astèrix i Obèlix només tenien por d’una cosa: que els caigués el cel a sobre el cap. Els nostres governants no hi tenen por, ans el contrari, contribueixen que el cel desaparegui de les nostres vistes. Mentre alguns privilegiats podran residir més a prop del cel, la gran majoria perdrem el dret a gaudir de les vistes de les nostres muntanyes i de l’agraïda llum i escalfor del sol durant l’hivern. En particular quan ens passegem per Escaldes, al llarg de les avingudes Nacions Unides o Consell de la Terra.
Els desmesurats edificis (en relació amb la dimensió del nostre país) que aviat veurem aixecar-se més enllà del que mai havíem imaginat, ens impediran contemplar allò que l’eslògan publicitari d’Andorra propaga arreu: el Pirineu… tret que hagis invertit capital en un apartament de les plantes elevades de les torres que s’estan aixecant.
Grans ciutats del món que disposen d’una extensa i plana superfície com Dubai, Xangai, Frankfurt, Singapur, entre d’altres, estan construint els més superbs i espectaculars gratacels per satisfer la demanda d’habitatge i d’oficines, o simplement, en ares d’un model de creixement econòmic basat en l’especulació urbanística. A Andorra, on el relleu muntanyenc ens obliga a gestionar amb seny el limitat espai de què disposem, on encara comptem amb la natura com el més valuós patrimoni i on hi ha sobreoferta d’habitatges no orientats a un ús social que haurien de satisfer el dret fonamental a l’habitatge, estem emulant aquell model que no té marxa enrere, que només beneficia els afortunats en diners i que ens escurçarà l’horitzó, en la seva més àmplia connotació metafòrica.
Ja ho vaig escriure fa uns mesos: Andorra esdevindrà el país del Pirineu on el Pirineu no es veu. I no hem fet res per impedir-ho.