El primer dia
M’he perdut. Fa dies que m’he perdut alguna cosa i hi ha fenòmens que no els entenc. Deu ser l’edat, gairebé cinquanta, i això s’ha de notar. Parlo amb els aparells, amb els dispositius. Aconsegueixo posar “allò que no és la tele”, sinó plataformes i canals a la carta. M’enfado amb els algoritmes, no vull que em recomanin res, vull mirar el que jo vulgui. “I a mi que m’importa” vaig pensant i després dient en veu alta. A casa riuen de mi. Doncs no és tan estrany, molta gent parla ara amb “assistents de veu”, minyones digitals que ens fan creure poderosos i lliures. Jo trio amb quins aparells parlo.
Llegeixo a la premsa notícies sobre gossos i gats, amb espai (pàgina sencera o tres quarts de pàgina en els diaris impresos) i tractament de persones. Un gos va ser robat a la Seu i va ser retornat a casa del seu propietari dins d’una caixa. Molt bé, final feliç, però, dieu-me clàssica, això és una notícia per a les pàgines centrals? Això és el que interessa al públic lector? Definitivament, m’he perdut.
La humanització dels animals i el predomini de les emocions més elementals ho envaeix tot. Les xarxes en especial, convertides en un gran cor de color rosa.
Marxo. Me’n vaig de viatge. Metafòric, perquè no puc anar gaire lluny, és clar. Mentre cuino lasanya m’acompanya Toni Arbonès i Els viatgers de la gran anaconda, a Catalunya Ràdio a la carta. Trio el capítol dedicat a Etiòpia i mentre tallo ceba m’expliquen com són les esglésies de La libela, qui hi ha, què hi fan.
També vaig a Orient Mitjà, Mikel Ayestaran m’explica Jerusalén, santa y cautiva, com són els barris de la ciutat, qui hi viu, on es fa el millor humus, com viuen en permanent conflicte cristians, musulmans, jueus amb totes les seves varietats i escissions. Podria continuar viatjant amb qualsevol volum de la col·lecció de Península Odiseas: Xavier Moret i Historias de Japón, Josep Prat i Los herederos del opio, Barbara Demick, i Comerse a Buda..., que donen per a tot un confinament. O també visitant el web de la llibreria Altaïr, un autèntic oasi.
I si l’aforament no està complet, podria viatjar inscrivint-me al cicle Geografies d’Ordino, dedicat a la ruta de la seda, i promogut per Albert Padrol, precisament creador amb Josep Maria Bernadas d’Altaïr i tot el seu univers: llibreria, revista, agència de viatges... Des de l’Era d’Ordino es pot emprendre un viatge llarg i exòtic.
Avui, si els déus de l’Olimp, del Gènesi i l’Apocalipsi, Buda, Vixnu, Rama i el govern d’Espanya, així ho volen i ho disposen, és el primer dia sense estat d’alarma. El primer dia que els no-delinqüents vigilats per les policies, podrem moure’ns una mica més lliurement. El primer dia després de més d’un any de restriccions, que els potser malalts fins a la prova de la setmana que ve, ja ens hem convertit en vacunats d’una o de dues dosis. I potser el primer dia d’una etapa que serà una mica millor si mantenim precaucions, però també prenem aire. I podem viatjar una mica passant la porta de casa, ni que sigui aquí al costat, a veure el mar. Ja serà tot un viatge.