El que compta quan el que vols és curar-te
No m’agrada gaire escriure columnes en primera persona, però no puc evitar que el tema del càncer m’interpel·li i, justament perquè l’he viscut en pròpia pell, sí que vull compartir què penso del debat de la setmana passada sobre la possibilitat d’instal·lar una unitat de radioteràpia al país. En primer lloc, crec que cal reconèixer a Assandca la tasca que fa per ajudar les persones que pateixen la malaltia i les seves famílies. Entenc que la seva reivindicació també la fan a partir de l’experiència i amb arguments que dubto que algú pugui discutir si ens centrem en el benestar anímic i en la màxima comoditat dels pacients i d’aquells que els acompanyen. Ara bé, estic igualment convençuda que qualsevol persona a qui se li hagi diagnosticat un càncer, si pot triar, escollirà el millor tractament mèdic que hi hagi disponible en aquell moment, encara que això impliqui el trasbals d’un desplaçament a Barcelona o a Tolosa. Quan em vaig operar de càncer a la tiroide, i encara que a alguns els sorprenia, no vaig tenir cap recança de fer-ho aquí. Tenim bons cirurgians al país –gràcies, doctor Pallarés– i un hospital més que ben preparat per a intervencions d’aquest tipus. Després no vaig haver de fer la radioteràpia en què se sol pensar, sinó una teràpia amb iode radioactiu: una visita prèvia, el tractament amb tres dies d’ingrés i aïllament i una visita posterior, tot plegat a Terrassa. Que la CASS cobreixi ara el desplaçament i l’allotjament és un gran avenç. No oblidem, però, que el més important és que la CASS cobreixi les teràpies més eficients i punteres a un radi raonable. I sí, considero que això és el que de veritat compta quan l’únic que vols és curar-te.