El tren també és feminista
Mirin: no en tinc ni idea si és tècnicament viable que un A-320 o un Boeing 737 aterrin a Grau Roig, o només ho és en condicions òptimes i no un dia de pluja, boira o neu, o no ho és mai. Però en això estic exactament com vostès. Ens hem acostumat a opinar alegrement sobre temes que escapen de llarg les nostres més aviat justetes competències, i n’hi ha que des d’una ignorància olímpica, oceànica i criminal acaben qüestionant la feina de desenes de laboratoris i de milers de científics que probablement en saben una mica més que vostè i que jo, de vacunes. Si manessin aquests il·luminats, acabaríem al cementiri. Però parlàvem de Grau Roig. La veritat, jo tampoc hi acabo de veure aterrant un artefacte d’aquestes dimensions, ni que algun inversor hi apoquini els 350 milions que costaria l’aeroport: potser els xinesos, però no sé jo si és bona idea llançar-se a mans de Xi Jinping mentre negociem l’Acord d’associació. Però el que més sobta és com el sector més cool d’entre nosaltres ha acabat elevant el tren a alternativa ecològica, inclusiva, progressista, transversal i amb tota seguretat feminista. Guai, per resumir. Una solució del segle XIX als problemes del segle XXI. Francament, no veig per què els 65 quilòmetres que caldria trinxar per allargar la línia de Puigcerdà han de tenir menys impacte que una pista d’un quilòmetre i mig a Grau Roig. Potser perquè la major part del tram transcorreria per territori espanyol? Sospito que els que veuen ara en el tren la panacea al desenclavament són els mateixos a qui el telefèric del Carroi els fa tanta, però tanta mania. I els mateixos que fa vint anys no podien amb el metro aeri. A veure si ara resultarà que Marc Forné era un visionari progressista.