Els llops de la Cortinada
La mare natura és sàvia, per molt que la humanitat s’entesti a intentar redreçar-la, sempre acaba posant les coses al seu lloc, tant si desviem el curs d’un riu, com si edifiquem sota la base d’un antic torrent o en una canal d’allaus. Un exemple al qual haurem de trobar solucions preventives és la inexorable i segura tornada del llop a la nostra serralada. Extingit fa moltes dècades, ja han començat a reaparèixer alguns individus solitaris a Cerdanya, el Cadí o, més a prop, als boscos d’Alins.
La mare Terra s’ha cansat de veure porcs fers actuant com a banyistes a les nostres costes o fent passejades per les nostres ciutats, l’absència del seu depredador natural més temible, entre d’altres causes, ha ajudat en la seva superpoblació. En veurem més de llops al Pirineu, cada cop més, i caldrà anar buscant les millors solucions d’una convivència que haurà de ser inevitable.
L’imaginari ancestral pirinenc ha donat sempre una visió dual d’aquest cànid, si bé amb un saldo més negatiu que positiu. D’una banda se’l descriu perseguint aterrits buners per parròquies altes o assetjant pastors a les bordes de Civís o d’Ars, de l’altra, se’ns el presenta com l’animal més savi de tots, astut i hàbil, reconegut com un autèntic monarca que va designar com a hereu el nostre mític tamarro abans de morir.
El llop forma part de la nostra cultura ancestral, hem estat condemnats a conviure durant mil·lennis, fet que en una societat antigament agrícola i ramadera, no li va donar ni de bon tros cap bona fama. Tanmateix, vivim en uns temps on les feixes han estat urbanitzades, i en bona part de les nostres pastures hi peixen ramats d’excursionistes i esquiadors, tot ha donat un tomb còsmic en pocs anys. Davant d’aquesta greu regressió del nostre sector primari, potser podrem trobar solucions òptimes de convivència entre humans i llops, perquè si ho fem bé, reconstruirem una part del nostre llegat que crèiem perdut per sempre.
El nostre romànic ens ha fet perdurar dos magnífics llops pintats als murs medievals de Sant Martí de la Cortinada, ambdós d’un blau pirinenc impactant, fruit d’aconseguir el pigment en base un mineral: l’aerinita, ben present a la serralada. Si hem de fer cas del simbolisme que ha recaigut sempre sobre el llop, sobta el fet que tots dos estan representats en un lloc d’honor, just a l’arrencada de l’arc triomfal que donava pas a l’absis, i no pot ser un fet casual, aquests dos llops simbolitzaven alguna cosa important, donaven un missatge que si bé era entenedor per a la gent del segle XII, avui se’ns escapa.
Malauradament, el llop que hi ha al mur septentrional està molt fragmentat, tot i que s’intueix que està atacant una au de rapinya vermellosa. Però el que hi ha a la paret de migdia ens ha arribat fins als nostres dies en un estat perfecte, enigmàtic, rampant, ensenyant les dents i una curiosa llengua trífida.
Un símbol visual de la nostra terra, que fins i tot ha merescut un lloc d’honor en la nostra filatèlia o en alguna campanya de turisme. El mestre de la Cortinada va pintar-los amb una clara intenció, tot i que avui en dia només en podem intuir els motius, els quals són tan infinits com la interpretació de cada espectador.
Tot el conjunt pictòric romànic de Sant Martí és extraordinàriament complex, amb personatges i escenes que a priori semblen inconnexes. Tanmateix, estic convençut que totes estan lligades coralment per donar un missatge unànime, la dualitat platònica entre el bé i el mal, i també la crítica dels nostres ancestres, nobles o súbdits, vers el creixent poder de l’Església en l’aspecte terrenal propulsada per la reforma gregoriana. Intueixo que el donant o benefactor d’aquestes pintures devia veure’s simbòlicament representat en aquests llops, amagat en el simbolisme de la seva astúcia per fer calar el missatge.