Enamorada de la Majestat
Les Majestats romàniques simbolitzen el triomf sobre la mort i el pecat. Són tot bondat. Són escultures de Crists vius amb els ulls oberts, vestits amb una túnica cenyida a la cintura, la manicata, els peus l’un al costat de l’altre i sense cap senyal de patiment: ni sang, ni corona d’espines, ni claus. Són obres d’art serenes que representen l’església militant i el Déu Llum, pròpies dels segles XI i XII i que plasmen el model de Crist/home, triomfant sobre la mort i redemptor de la humanitat.
Arriben a casa nostra de la mà d’artistes dels segles que, inspirant-se en models sirians i en la Majestat del Volto Santo de Lucca, a Itàlia, les van anant reproduint en diferents punts de l’Europa romànica, des de Llombardia a Brunswick, i a banda i banda dels Pirineus i Prepirineus.
Val a dir que les Majestats prop de casa nostra eren totes de fusta policromada com la d’Ix, la d’Angostrina, la d’All, la d’Éller, la de Beget. D’altres de més llunyanes eren de fusta amb pedres precioses. I l’única diferent és la nostra. La de Sant Joan de Caselles és d’estuc. És a dir, de guix barrejat amb aigua, cola animal i agulles de pi. És única i em té el cor robat.
Se sap que moltes de les majestats de fusta van ser elaborades als tallers de Ripoll, mentre que la nostra va ser creada aquí. In situ. A Caselles i segurament mentre es construïa l’església romànica de Sant Joan a cavall entre dos segles. Per pura lògica, ja que veig complicat transportar una Majestat d’estuc pels camins de muntanya els segles XI i XII.
La creu, de pedra, està emmotllada a la paret sud i la finestra més gran de l’església s’obre a la paret nord, que és per on penetra més el més fred! Aquest detall augmenta els indicis que la construcció de l’església va anar en paral·lel a la creació d’aquesta meravella.
Per fer-ho tot més inèdit, rar i únic, la Majestat és el centre d’una pintura mural, d’un fresc. És a dir, tot el fresc està lligat a la Majestat! Quin luxe gaudir d’una obra d’art en tres dimensions de principis del segle XII, en un lloc tan humil com fascinant. Una joia. Un plaer exclusiu. No hi ha res d’igual i ho tenim aquí. A casa nostra.
L’artista o els artistes que van crear el fresc, ara per ara desconeguts, es va inspirar en els evangelis tunejats pels artistes medievals que van inventar un relat propi. I ara, prop de mil anys més tard, l’obra sembla com si volgués debatre amb nosaltres.
La Majestat, que està malmesa, sense el nimbe circular que envoltava el cap, sense el pit i sense el tors, sense la mà esquerra i sense part del braç dret, va passar 600 anys amagada sota de l’altar mentre el fresc va romandre llargs segles tapat per d’altres pintures i per la calç. Només la creu va resistir a la penombra, buida i despullada de la Majestat al bell mig del mur sud.
Els 600 anys d’obscuritat van ser imposats a finals de segle XIV per una ordenança episcopal que manava enterrar o destruir totes les obres romàniques per “impròpies”. Imposaven nous temps, noves modes i nous gustos que van imperar fins que el 1963 els restauradors van aixecar l’altar per restaurar millor el retaule del XVI i es van topar amb el cap de la Majestat. A poc a poc, amb l’ajuda del canillenc Pere Font i d’alguns voluntaris i després de dos anys de recerca, peça a peça, ajuntant amb paciència el trencaclosques, la Majestat va tornar a veure la llum. Els restauradors també van gratar, van treure les capes de calç i de pintura i van recuperar el fresc que l’acompanya.
Així és com des de fa uns anys, els que, com una servidora, estan enamorats de la Majestat, podem contemplar-la imaginant tot el que ha viscut i creant fantasies amb els secrets centenaris que guarda a la mirada.
Tota l’església, amb tots els seus estils i èpoques, és un tresor. Sant Joan de Caselles és una caixa d’art i d’història màgica que ens ensenya que la innovació i l’estil atrevit també s’estilaven en èpoques llunyanes i en llogarets petitíssims com Caselles.
Però la llavor més valuosa, per única, és sense cap dubte la Majestat quasi mil·lenària que em té el cor robat i que triomfa dalt de la seva ubicació original i que és l’admiració de tot aquell que s’hi apropa.