És el pa de cada dia, no una pedra
Ens acostumem a tot i ens fem insensibles: guerra, focs, calor, tempestes, barbacoes sí o barbacoes no. Noia, no pots posar-ho tot dins el mateix sac... Per què no? És el sac on nosaltres mateixos estem ficats de manera més o menys conscient. Però avui no em vull posar en qüestions tan filosòfiques, sinó amb el nostre pa de cada dia: el pa de barra, que ja sigui a 0,60 o a 1,55 euros anem a comprar, i no ja al dia següent, sinó passades només unes hores, és sec com una pedra (parèntesi, espero que aquesta expressió no sigui políticament incorrecta). Ressec, per ser justos. I no val dir que això passa amb el de supermercat i no pas amb el de fleca o pastisseria, no, perquè segons com és encara més condemnadament dur. Tot això per parlar de realitats ben tangibles i no pas virtuals ni etèries. Què li passa al pa que ja no és com abans? Això ho sabeu millor els que sou de poble, entenc, perquè a ciutat ja fa més temps que costa trobar-lo tendre i bo, afegim l’element gust. Si busco per internet, es veu que el pa es fa dur perquè té un nivell alt d’humitat, no sé si els experts hi estaríeu d’acord. Vaig escriure fa temps el mal al cor que em feia veure un munt de barres de pa a les escombraries. També em fa mal haver-ne de tirar, ni que sigui un tros, l’endemà de comprar-lo perquè no es pot menjar. Potser el podria remullar o congelar, això últim sí que ho faig a vegades. Odio l’expressió aquella de cualquier tiempo pasado fue mejor i la defujo tant com puc perquè cada temps té les seves coses, però potser sí que el pa d’abans era millor. O soc jo que m’he tornat tiquismiquis, que també podria ser.