Ets feliç?
Una pregunta complicada. La majoria de nosaltres contestaríem amb frases que ja haurem dit més d’una vegada, com ara: “bé... la felicitat són moments”. I probablement és cert, encara que no deixa de sonar-me a frase feta que ens van ensenyar a dir per justificar que potser no ens sentim tan feliços, però “com sempre pot ser pitjor, millor no queixar-se”.
Els budistes diuen que la veritable felicitat està més pròxima a la pau interior, a la satisfacció de ser qui s’és i tenir el que es té. Molts en dirien conformisme, ells prefereixen dir-ne agraïment.
Jo, amb gairebé quaranta-set anys, crec haver trobat la resposta. Almenys, la meva resposta. La que em funciona a mi. I no és més que una cosa simple. He après a viure sense expectatives, almenys en el que en l’àmbit professional es refereix, encara que crec que ho aconsegueixo traslladar a la resta de situacions. Que com és això? Durant més d’una dècada, la meva vida va girar entorn de planificar l’any amb la quantitat d’obra que produiria –suposadament– i de com mouria aquesta obra. Que si enviar-la a galeries, concursos, preparar exposicions... Tot un remolí de coses que no feien més que posar-me pressió i que transformaven l’any en 365 dies d’obligacions.
Al llarg d’aquesta dècada, vaig aconseguir moltes coses de les quals estar orgullós, però mai em sentia del tot conforme. Per què? Suposo que per una qüestió simple: la pressió a l’any següent tornava a ser la mateixa o més gran. Per què? Perquè amb aquesta manera de viure correm el risc de no tenir mai suficient. Llavors les fites assolides no es gaudeixen perquè són només un esglaó més cap a ves a saber quina altra cosa. Una cosa comprensible, de totes maneres, que es justifica per l’ambició pròpia de la joventut i de voler progressar en la professió que un va triar.
Fins que un dia, fa alguns anys ja, vaig decidir deixar de fer girar la roda. Llavors, tot va cobrar sentit, no com a inacció, sinó tot el contrari. Mai vaig estar tan productiu com ara, però el que va canviar va ser la perspectiva. I la falta d’expectatives es tradueix en el fet que l’única cosa que m’importa i gaudeixo ara mateix és la creació de l’obra, el procés. La resta m’és igual. Al final, l’obra s’obrirà camí si és que ha de ser així. Però es van acabar les presses, internes i externes. I tot brilla, i la sensació, probablement, és el més pròxim que he experimentat alguna vegada al que prediquen els budistes, salvant les infinites distàncies, és clar.
I de sobte, em vaig adonar d’una cosa fonamental i que segurament té a veure amb l’edat i amb la maduresa. Em vaig adonar que, a la vida, l’única cosa que importa és ser feliç. Cadascun sabrà com. Jo, afortunadament, ja ho sé. Van passar molts anys i em va costar molt, però la sensació va arribar. I no té res a veure amb cap pla per endavant.