La cua del gos d’Alcibíades
No hi ha dubte que Alcibíades (450 aC–404 aC) va ser un personatge molt singular. Fill d’una família benestant atenenca, nebot de Pèricles, era un dels alumnes preferits de Sòcrates, fins i tot Plató li donà un rellevant paper (convidat sorollós i ebri) al diàleg El Banquet.
Més dotat per a la guerra que per a la filosofia, fou general i, en uns temps en els quals la guerra era l’eina política per excel·lència, les biografies posen en relleu la seva habilitat com a polític.
Lluità, tant en el camp de batalla com en el diplomàtic, amb els atenencs contra Esparta. Destaquen d’aquesta època els seus tripijocs, que “descol·locaven” tant els amics, com els enemics; després va canviar de bàndol en favor dels espartans contra Atenes. No content amb aquesta revirada es va posar, durant uns anys, al servei del sàtrapa persa Tisafernes, per després pactar de nou amb l’oligarquia atenenca.
Cal ser molt expert en història antiga per seguir el detall dels passos de l’estrateg de les forces de mar i terra en la seva vida. Els historiadors, molt menys moralistes del que acostuma la crítica d’avui, diuen que “va canviar de lleialtat en vàries ocasions”.
Alcibíades també ha passat a la història per una anècdota que narra Plutarc en un dels capítols de Vides Paral·leles. Es veu que el nostre heroi tenia un gos de planta i bellesa admirables que li havia costat molts diners, un dia li tallà la cua en públic amb gran escàndol i retrets per part dels seus camarades i del poble. Ell contestà rialler: “És justament el que vull, que els atenencs xerrin sobre això i no diguin coses pitjors de mi”.
No és, doncs, cap novetat el menú que ens ofereixen avui alguns polítics i l’opinió publicada. La diferència és que els polítics de l’antiguitat no necessitaven assessors de comunicació, ni spin doctors (doctors en giravoltes, literalment); ells solets, sense gabinets de comunicació pagats amb l’erari públic ja sabien desviar l’atenció dels ciutadans dels temes importants. Els d’ara, per molt destralers que siguin –ells i els seus assessors– no gosen tallar la cua del seu gos en la plaça pública: fan coses pitjors.
Ministres amb uns resultats pobríssims (“Res de res”) de la seva gestió; partits que, amb molts misteris en els comptes i amb dubtes raonables sobre les adjudicacions que els han beneficiat, han “tallat la cua de gos” en unes accidentades primàries. Tanmateix, hi ha qui pensa que han jugat amb foc i l’aposta podria tenir conseqüències més greus que els 100.000 euros que no apareixen als comptes del partit.
Cònsols que, un cop oberta pels més novells i inexperimentats la capsa de Pandora dels límits territorials, s’apunten unànimement al cerimonial cabalístic de les creus de terme i d’emprius. Fan tot, menys intentar resoldre els temes que preocupen, segons el CRES, els ciutadans.
Al polític dretà francès, Charles Pasqua, un altre especialista en lleialtats canviants, hom atribueix un “teorema” sobre la forma que tenen alguns de manar i sobreviure políticament: “Quand on est emmerdé par une affaire, il faut susciter une affaire dans l’affaire, et si nécessaire une autre affaire dans l’affaire de l’affaire, jusqu’à ce que personne n’y comprenne plus rient”.
El teorema de Pasqua, real o apòcrif, ha esdevingut una cita obligada de politòlegs i analistes francesos. Jo opino que som davant d’un dels pocs casos en els quals la modèlica i eficaç llengua francesa queda –en precisió i concisió– molt per sota de la nostra. Què em dieu de la frase “embolica que fa fort!”?