Les delícies del jardí
Qui més qui menys ha gaudit d’un jardí. Qui més, en pot arribar a disposar d’hectàrees per al seu ús personal. Qui menys, ha pogut passejar per un parc públic o penjar un parell de testos a la finestra. Les plantes, els arbres, els arbustos i les flors són allà. Stefano Mancuso diu –el poden sentir a les seves conferències disponibles a la xarxa– que el 98,7% dels éssers vius són plantes. La nostra espècie s’hi ha acostumat des que érem recol·lectors fins al salt neolític on vam esdevenir agricultors. Del tracte amb la natura en brut fins a la mediació i la dominació.
Santiago Beruete es pregunta a Jardinosofía. Una historia filosófica de los jardines si l’acte de tenir cura d’un jardí és un acte de pau o de guerra, si de retrobament o de dominació. Per arribar a aquesta pregunta ha passat per la història dels jardins. Des del Creixent Fèrtil –on el jardí sempre és tancat i el paradís neix sota aquesta noció– passant per Grècia i Roma –on la darrera li dona la forma que coneixem–, avançant per l’època medieval amb els claustres monacals i la seva disposició compartida amb el jardí hispanoàrab –quatre corrents d’aigua amb un origen al centre–, el jardí renaixentista –origen del jardí francès–, el jardí barroc –geomètric i capriciós, assortit de trompe-l’oeil d’una banda, i majestàtic i versallesc de l’altra–, el jardí anglès –l’adeu a la geometria, el fals desordre i el joc romàntic–, els parcs urbans, les ciutats-jardí, etcètera, etcètera.
Per a mi és principal que fins molt tard no sorgeix la distinció entre hort i jardí, i no sorgeix fins al sorgiment de la disciplina filosòfica de l’estètica, al segle XVIII. Hi ha una poesia insòlita i que he sentit reivindicar a altres autors relacionats amb la qüestió en el fet que l’un i l’altre comparteixin valors. De fet crec que aquesta idea és cardinal per a una reestructuració de la relació amb la natura. Potser descobreixo Amèrica i Nino Bravo fou profeta d’aquest precís moment. Beruete conclou que entre humans i plantes a l’hort-jardí no hi ha dominació sinó seducció i cooperació mútues. És potser la conclusió més lògica i la que ens convida a pensar que la relació continua i continuarà, ja que el jardí i l’hort són la manera més còmoda que l’un té d’aproximar-se a l’altra: l’ésser humà oblida per un instant l’hostilitat d’allò salvatge i el món vegetal rep un col·laborador disposat a vetllar per la seva supervivència.
Potser és en aquesta col·laboració on rau la dimensió de plaer que pot provocar encarregar-se de la cura d’algunes plantes, ja que en aquesta pràctica s’hi concentra bona part d’allò que hem estat durant tant de temps. Diu Penelope Lively, autora de Vida en el jardín i que transcric en el castellà dels subtítols de la conferència on l’he sentida: “La jardinería es siempre mirar al futuro y recordar”. Potser és això.