Les primeres vegades
Recordo el dia que vaig trepitjar per primera vegada Andorra. No hi havia estat mai, cosa que després he descobert que tenia cert mèrit. M’explico: no tinc cap record infantil associat a aquelles mítiques expedicions familiars per carregar el maleter de sucre, mantega i formatge de bola. Per a mi, disculpin, Andorra era més o menys com Mart. Però encara veig la granja de Callaueta (ja no existeix) on vaig fer temps per a l’entrevista al diari on tenia la remota esperança de treballar. També veig la placeta on després del tràngol vaig seure per decidir si deia que sí o deia que no al que intuïa que havia de ser un pas decisiu en la meva vida. Era la de la Sardana, i òbviament va ser que sí. Després hi he passat dos o tres milions de vegades, i totes les he oblidat. Però la d’aquell matí d’octubre, no. Com tampoc les expectatives, i la miqueta de por també, amb què havia pujat a l’autobús a l’estació del Nord. Qué va a ser de ti, lejos de casa!? Han passat dos decennis i mitja vida. Volant, per cert. Les coses, en fi, no han sortit exactament com un esperava. Però aquesta és una altra història. Si ho recordo avui i aquí és perquè aquest matí la Blanca m’ha demanat que la deixés dalt de tot de Ciutat de Valls, que l’últim tram fins a l’entrada de l’escola el faria tota sola. La primera vegada que creuaria sola el carrer, mirant abans a dreta i esquerra –“que sí, papa”– com li ha ensenyat a fer el nostre amic Joan. Me l’he quedat mirant des de la barana de can Manel. Anava baixant amb la motxilla a l’esquena. A l’últim moment s’ha girat i ha dit adeu amb la mà. Somreia, feliç. Vindran moltes més vegades. Marxarà un dia a descobrir la seva Andorra, jo ja no hi seré per vigilar com baixa per Ciutat de Valls, i disculpin, però ho havia d’explicar.