Llibres al cementiri
M’està pujant el sucre. No el sucre físic, aquest ho farà aviat amb tot allò que devorarem aquestes festes com si el món s’acabés. Vull dir el sucre moral, el sucre emocional (ara tot és emocional, hem de cuidar les emocions, sobretot, moltes emocions, treballar-les, posar-les al centre de tot fins a oblidar que tenim una cosa que es diu raó i sentit comú). Aquest sucre el començo a tenir pels núvols.
Vivim en espais amb cinc-cents elements nadalencs per metre quadrat, bars i restaurants on has de vigilar que no et caiguin al cap ornaments daurats i vermells i els blancs, perquè ara cada cop més la decoració nadalenca és blanca.
El sucre moral és subjectiu, evidentment, i cadascú té els nivells de glucosa que vol o que pot. El pot fer pujar un simple macaró de colors pastel, unes fotos a una revista del cor, una tassa de Mr. Wonderful, un concert, unes fotos d’Instagram, uns twits melindrosos, unes postals nadalenques... Estem en un temps de molt sucre exagerat, ultraprocessat, vivim sobreensucrats.
Decideixo buscar entrades per a DJ Tiësto amb dièresi, que vindrà a l’Andorra Mountain Music i, mentre xafardejo notícies, trobo les fotos de l’enterrament de la gran Almudena Grandes a Madrid.
Els lectors van agafar les seves novel·les històriques, aquelles que es preocupaven pels perdedors i el seu destí a l’exili per exemple, i van anar al cementiri, allà les van mostrar a les mans, alguns les portaven sota el braç, altres les alçaven per acompanyar-la fins al final i dir-li adeu. Un gran signe d’admiració, una fidelitat a unes històries i unes idees, que em va semblar impressionant. Ni paraules grandiloqüents, ni discursos vagues i insípids plens de tòpics: es quedaven amb la seva obra, la reivindicaven. El màxim respecte i reconeixement a una intel·lectual, la màxima fidelitat.
Allà hi havia Inés y la alegría, Los pacientes del doctor García, El corazón helado i també la Malena. I tot plegat no tenia un aire trist, sinó càlid i intens.
Grandes va triar ser enterrada en un cementiri civil creat al segle XIX per a gent no batejada, per a maçons, jueus, suïcides, per a tots aquells que no entraven en el club de la religió catòlica, que se’n sentien lliures i estaven al marge. Va tenir un funeral civil, amb total normalitat a la gran ciutat.
Si algú volgués el mateix aquí al Pirineu, podria tenir-ho? Suposo que sí, de vegades, llegim que tal persona no tindrà una missa funeral, però, quin espai pot haver-hi per a una cerimònia civil? Els tanatoris, una sala freda com d’un hospital? Què s’hi pot fer en un funeral civil? Parlar del difunt? Cantar? Sentir música?
Fa uns anys a la Seu es va crear un grup de treball sobre aquest tema. Es tractava d’establir un protocol per als funerals civils: triar uns espais, establir un procediment, uns models de cerimònies... En quin estat ha quedat aquest tema?
A Andorra s’ha parlat mai d’aquesta possibilitat? Existeix? On es fa? Com?