Massa dones
No us preocupeu que el títol no és meu ni es tracta de cap tipus de reivindicació de contingut sociopolític. Que sembla que avui tothom té la pell molt fina i s’ha d’explicar tot. És el títol d’una cançó. D’una cançó de C. Tangana, o del seu quasi alter ego musical, El Madrileño. No té preu. No sé fins a quin punt aquest estiu hem tingut prou temps per discutir sobre fotos, instagramers i altra fauna que acostuma a generar debats apassionats. Però no debats sobre grans temes, no, sinó sobre problemes del primer món. Una frase, en fi, que aquest estiu ha donat molt de joc.
Feta la introducció, explicar d’on ve tot, volia lligar-ho amb el meu tema, la cosa aquesta de la cultura i de les arts escèniques. Dels nostres referents i de les formes de fer-los servir en positiu o en negatiu, des del formal fins al més profund. Ja saben que sempre que puc ho deixo caure, això del teatre.
Aquesta setmana s’estrena Arrels d’arreu (encara que vulgui exercir d’influencer i crear agenda, avui vaig per un altre camí). Doncs això, la Jocand, Arrels d’arreu i un espectacle de creació guiat i dirigit per Ester Nadal que s’aproxima al teatre documental i ens parla de les experiències, records, vivències i convivències de les generacions que van precedir els joves actors i actrius de la Jocand, que les passen pel seu filtre per pujar-los a escena.
Un d’aquests filtres ens porta, d’aquella manera, a C. Tangana. Ho vaig lligant. Ens cal filar, cosir, vincular, linkar. Com unim el trap amb Joselito? Com fem un teatre viu i contemporani parlant de les generacions passades? Com aconseguim que la cultura faci un pas endavant? Depèn de nosaltres que no es converteixi en una cosa elitista i que sapiguem mirar els nous aires més enllà de la superficialitat que de vegades desprèn. Tenim el deure d’estar per sobre de segons quines coses, allò de la separació de la persona i el personatge, l’home de la seva obra. Requereix un gran esforç, també personal, que de vegades ens entossudim a ser més papistes que el Papa. Cal ensenyar els joves a fer teatre començant pel principi, i per molt que expliquem que Èdip no sé què, que Hamlet allò altre, si no som capaços d’ensenyar-los el camí que els vincula als seus referents, haurem fracassat.
Potser no ens agradi gaire C. Tangana, o que no entenguem la cultura de la immediatesa, però tot té a veure amb el sentiment que siguem capaços de generar i amb la universalitat dels temes que toquem. Escoltem El Madrileño mentre llegim Shakespeare.