Nostàlgia
A mesura que ens fem grans el nostre discurs canvia. Comencem a sonar cada vegada més a la manera en què parlaven els nostres pares, la majoria de les vegades a conseqüència d’entendre moltes coses que quan teníem vint anys ens passaven inadvertides.
I quan ens adonem d’això, veiem molt clarament que el temps passa, i més ràpidament del que ens pensem. I és aquí on entra en joc un aspecte important en la manera de veure les coses i que, fins i tot, pot condicionar els nostres pensaments del dia a dia. Aquest aspecte important no és un altre que la nostàlgia. Per què? Perquè quan som conscients que la vida se’ns està escorrent entre els dits, comencem a creure que tot temps passat va ser millor i podem córrer el risc de perdre la perspectiva.
Està clar que cada època és diferent, i cadascuna de les persones del planeta dirà que la seva infància va ser millor que la que es viu ara, sigui quan sigui el moment en què es pensi. I aquesta possible pèrdua de la perspectiva ens fa veure les situacions de manera idealitzada. Com? Mireu. Aquest serà només un exemple, però es pot aplicar a qualsevol situació: Joan Laporta ha guanyat les eleccions de l’FC Barcelona i és el flamant nou president. Però no és tan nou, i aquí radica la qüestió. Ha guanyat les eleccions gairebé sense presentar un pla de treball i havent donat la quantitat de zero noms per al seu projecte. Deixeu-me aclarir que no em sembla malament que Laporta hagi guanyat, simplement estic intentant entendre el perquè. Llavors, què va passar? Simple... Pura nostàlgia. Laporta ens trasllada a una època somiada i única, probablement irrepetible per diversos factors, més enllà que el nou president hagi incidit bastant en la seva experiència per treure el club d’on està ara. Irrepetible, perquè Messi ja té trenta-quatre anys, no és el xaval que jugava al juvenil, Xavi i Iniesta ja no hi són i la generació daurada ja no existeix, i si no, pregunteu-l’hi a qualsevol seguidor de la selecció espanyola.
Llavors, el que ens queda és idealitzar, tancar els ulls i tornar a pensar que tot és possible, que les circumstàncies són les mateixes i que Leo tornarà a driblar contraris de tres en tres, com abans. Com sempre.
La realitat indica una altra cosa, però ja sabem de què es tracta això d’idealitzar: dipositar les il·lusions (la majoria de les vegades sense fonaments) en alguna cosa que va funcionar en un moment determinat sota unes premisses determinades i en un context determinat.
Esperem que alguna cosa de tot això pugui ser reproduïble avui perquè tot pugui millorar. I per si aquest article us ha generat algun tipus de dubte, deixeu-me dir-ho clar. No. No estic parlant de futbol.