Populisme carni
Com a membre de la que, la gens sospitosa de marxisme Fundació Reig, acaba de redescobrir com a classe treballadora, em costava ja Déu i ajuda decidir –i costejar– el menú de cada dia molt abans que la dieta es convertís en objecte de batussa política. Electes de diferent pelatge, tertulians i espontanis s’esveren i esbronquen pel que poso o no al plat. I jo, acollonida, vaig a comprar el trosset de vedella ecològica camuflada per si algú m’assenyala com a nostàlgica del politburó. La tossinera em pregunta si em posa llom de gla i l’escridasso: aviam si es pensa que soc una subversiva perillosa! Però els paranys són innombrables: si dijous et prepares un arrosset no serà que et reconeixes subliminarment com a membre de la tribu creixent –aquests no són perillosos?– que pensa en l’instaurador del dia de plat únic com un simpàtic vellet i no com el dictador sanguinari que era? Vivo sin vivir en mí.
La polèmica al voltant de la dieta és omnipresent: al bloc de El comidista se’ls va acudir promocionar un llibre amb receptes per a dilluns sense carn i quasi se’ls mengen. Sense patatones ni res. I si pensen que aquestes coses només passen en aquell país boig de frontera avall van errats. Frontera amunt també s’ha armat grossa quan Fabien Roussel, candidat del PCF –comunista havia de ser!– ha elogiat les grans patums de la gastronomia gal·la: carn, formatge i vi. Com si menjar cuscús no fos de bon francès!, li ha etzibat l’esperable onada dels ofendiditos.
El mundo está loco, loco, loco, deia la pel·li del 1963. Amb el seu permís, vaig a preparar-me un entrepà de tofu amb sobrassada. Fastigós. Però políticament correcte.