Quan era petit els gelats eren més grans
L’altre dia escoltava de fons un programa de televisió en el qual parlaven dels gelats i deien: “Avui dia els gelats són més petits en comparació amb els d’abans.” Aquesta innocent frase, no sé ben bé per què –i encara m’ho pregunto– em va transportar al món de la meva infància, ja ha desaparegut, però que em va fer goig i delit de recordar...
No em preguntin per què, però un record m’anava portant a l’altre a una velocitat esfereïdora i sorgiren com espectres, igual que els fantasmes de Dickens, tota una sèrie de personatges –tots morts, pobrets ells– que creia ja oblidats de la meva malmesa memòria. Això és el que passa quan ja has viscut molt i el cervell ja no dona més per recordar-ho tot.
El gelater, com tothom el coneixia, era un home panxut i baixet d’una cinquantena d’anys, o almenys així m’ho semblava, que anava sempre amb un barret tipus legionari de color blanc, blanc com la seva samarreta. Passava sempre havent dinat i anava amb una bicicleta amb un remolc al davant que portava una mena de tendal i es parava a totes les cantonades cridant: “el gelater, el gelater. Tinc gelats...”
El gelater era un home anònim, d’aquells que no marquen la història, però que el seu somriure amable (i sobretot les seves boles de gelats) marcaven el calendari estival des de mitjans de juny fins a finals de setembre. Sempre ens afegia a les boles de gelat una esplèndida propina, com ell deia, que llepàvem amb ànsia i agraïment mentre el miràvem feliços de reüll. Quin bon home!
De cop i volta, em vingué al cap l’Antònia la lletera, que passava cada matí amb un 2 cavalls sense refrigeració i que es parava al bell mig del carrer i la gent sortíem amb les nostres cantines a comprar-li la llet de la seva granja. Una de les seves mesures era el petit de llet, mesura desapareguda, com les unces de pernil de ca l’Augé.
La llet era bullida per a l’endemà i posada a la nevera. D’aquesta manera la nata de la llet faria un tel, que provocava les corredisses pel passadís amb el meu germà, a veure qui era el primer que arribava a la nevera i se’l menjaria. Ai, el tel! A vegades penso que aquest costum de llevar-me ben d’hora al matí, la culpa és del tel...
L’esmolet era un altre dels ciclistes del meu poble que amb el seu bufacanyes avisava que ja era hora d’esmolar els ganivets amb una mola que girava proporcionalment al ritme de la roda de darrere de la seva la bicicleta. No sé per què, però tothom deia que si passava l’esmolet, aquell dia plouria. I a fe de Déu que així era...
Un altre dels clàssics de l’estiu era el matalasser que venia cada any a refer els matalassos a l’eixida de casa. I que bé que dormíem aquell dia!
També va sorgir el drapaire, que ens comprava les ampolles buides de cava a dues pessetes, i els germans carboners –realment feia por aquella intensa foscor només trencada per una trista bombeta– i l’Hermano Joan, que amagava la pilota dintre de la sotana al pati de La Salle.
Però no tot eren personatges humans, de sobte aparegué la immensa tortuga de la senyora Maria Austrí. Aquella bestiola anava fent anys a mesura que anava enterrant tots els de la casa fins a quedar-se sola. Avis, pares i fills desaparegueren del barri, mentre ella, a poc a poc, seguia menjant tranquil·lament herba pel pati. Quines coses! Seguirà viva?
Vermuts de diumenge en família, viatges amb el carrilet a la Font Picant, hores de vela a l’escola, olor de truita a Pedralta, pel·lícules al Cinema Vidal, la trapassera del barri amagada darrere la persiana, el Mateo i el seu bigoti, l’accent de Lleida del senyor Agustí, l’UHF que no anava, jocs de pilota al carrer, cales que encara no estaven prostituïdes, francesos amb cotxes Tiburón i cinquanta mil records més que s’amunteguen i retornen un altre cop a la meva memòria. Olor de mar i salabror quan encara hi havia barques a la platja, olor de pa de llenya, olor, olor i olors. Festes majors, tren de la bruixa i autos de xoc, sardanes i havaneres i tantes coses més que m’ha agradat de recordar en aquest moment.
Moltes gràcies per llegir-me.