‘Quo vadis’, Afers Socials?
Està molt bé que Afers Socials faci tractes amb l’ONCE perquè s’imparteixin uns tallers per aconseguir que als edictes de Funció Pública hi accedeixin les persones amb discapacitat i ens convoqui perquè n’informem. Però hauria preferit, posats a escollir, que m’haguessin convocat per explicar-me què va fallar, o posem-ho en positiu, què pensen millorar per evitar que les persones arribin a situacions extremes i irreversibles. I personalitzo en Afers Socials però podria posar altres ministeris i forces polítiques que van a remolc del que passa. Em refereixo a persones que són d’aquí, que viuen aquí, no en un país llunyà i estrany, no, aquí. He sentit una i mil vegades: “a Andorra tots ens coneixem”. Doncs ho sento, crec que no és veritat, crec que només coneixem els de la nostra colla, els del nostre estatus. Hi ha gent que és totalment invisible i que fem invisible, que està sola, que deambula pels carrers, ho veuran si es passegen per Príncep Benlloch a la capital, que viuen en pisos que no poden pagar o en pensions de la perifèria i que saps que hi són perquè cada nit quan surto de l’ascensor de la Quirola, sobretot si fa bon temps, treuen el cap per la finestra, miren a dreta i esquerra i fan unes quantes calades. Ja he escrit sobre això en alguna ocasió. Moltes vegades penso que hi ha situacions vitals extremes a les quals jo mateixa em podria veure abocada. Ho han pensat? Ajuda imaginar-s’ho en primera persona. És un exercici que convidaria a fer de tant en tant per intentar posar-nos en la pell dels altres. No val fer-ho des de la distància, em dic una i mil vegades, perquè és demagògia. I encara busco com i què podria fer.