‘Rambo III’
Rambo III és una pel·lícula de 1988 on John Rambo es desplaça fins a l’Afganistan per combatre, juntament amb el poble afganès, contra un enemic comú en aquella època, l’URSS. Òbviament, i a causa dels esdeveniments dels últims dies, amb els talibans recuperant el país, molts s’han recordat d’aquest film. I per què particularment? Per una raó: la cinta està dedicada “al poble de l’Afganistan”. I clar, com era d’esperar, les xarxes van esclatar.
Però això no m’interessa en aquest moment. El que em crida l’atenció és una cosa, en aquella època l’enemic número u era la Unió Soviètica, després de dècades de guerra freda, i els EUA es van dedicar a armar i crear grups que poguessin combatre en territoris pròxims i sempre a conseqüència de certs interessos, la majoria de les vegades econòmics. Així, la CIA va instruir a Osama Bin Laden per a la lluita a l’Afganistan, va finançar Saddam Hussein a l’Iraq per a la guerra contra l’Iran, i la llista continua. Ja saben: l’enemic del meu enemic és el meu amic... fins que deixa de ser-ho, clar. Llavors els EUA van decidir enfrontar-se a l’Iraq a la guerra del Golf als noranta, pel control del petroli. I va rebre, de mans d’Al-Qaida, l’atemptat terrorista més gran de la seva història el 2001. Després va venir la invasió de l’Iraq el 2000, amb l’excusa de les armes de destrucció massiva que amb el temps vam poder verificar que mai havien existit.
Jo soc llicenciat en Belles Arts, així que, com imaginareu, els meus coneixements de geopolítica internacional són comparables als meus coneixements d’enginyeria aeronàutica, però encara crec tenir una mica de sentit comú, llavors em pregunto... A què es deu aquesta passivitat sobtada dels EUA i tota la comunitat internacional davant d’aquest atac dels talibans a l’Afganistan? On ha quedat la lluita pels drets humans, encara que ja sapiguem que és un eufemisme? Perquè estem parlant d’un país que acaba de ser pres per gent que regeix les seves vides sota unes normes que, si alguna cosa no respecten, són els drets humans, sobretot els de les dones. I no passa res? Tots els soldats se’n van com si res? I hem de veure que la gent està disposada a morir agafada al fuselatge d’un avió abans que quedar-se allà. Alguna cosa que per cert, succeeix també a Cuba. I com que la comunitat internacional renega de reconèixer Cuba com una dictadura, em pregunto... No serà que ara els enemics tornen a ser amics en contra d’algun altre bé comú? I si és així, quin? Tindrem alguna altra pel·lícula amb dedicatòria? Ens podem quedar tranquils llavors, perquè si ara el que interessa és secundar un règim com el talibà, la resta no importa. Mentrestant, els polítics es continuen preocupant per no oblidar-se de dir “tots i totes” en una mateixa frase.