Rampells i desmesures de tardanera
Volia escriure sobre la potestat que s’atorguen alguns d’infligir la mort a una altra persona per un motiu o sense. I no sé què és pitjor: matar perquè l’altre és diferent, quan tots ho som de diferents, o matar perquè sí. Ho faig colpida per l’homicidi o l’assassinat del Samuel, la qualificació penal la decidirà la justícia que imparteixen dones i homes diferents, d’altra banda. Però és clar, escriure sobre això quan avui se’m regala un any més de vida, se’m fa difícil. En realitat tinc allò que vaig sentir per primera vegada dels mexicans i que ara ja està superglobalitzat, sentimientos encontrados. De tota manera la vida crec que és això, sentiments, actituds, pensaments, decisions, incoherències que xoquen entre si una vegada i una altra i que generen benestar i malestar i que a voltes ens fan capaços del millor i a voltes, del pitjor. Hi ha terme mitjà? M’atreviria a dir que no, hi ha cert equilibri potser en certs períodes, però és tan fràgil que qualsevol circumstància per petita que sigui et pot fer trontollar. És per això que a les que ens agafen rampells, com és el meu cas, ens atrapa l’ànsia de voler canviar radicalment la nostra manera de viure i des d’aquest impuls que et fa valenta quan no ho eres, prendre un altre rumb. Millor? Diferent i apassionat, amb un punt de desmesura, com diríem amb el Jaumet. Perquè arriba un moment que el que vols senzillament és estimar i ser estimada, en concret, no en abstracte. I no cal donar-hi més voltes. Tinc uns bons referents, per cert, la mare i el pare, que s’estimen amb deler. Em va costar sortir del ventre matern. M’ho recordaven fa una estona. Serà per això que soc d’efectes retardats?