Triomf dels adverbis
Senzillament, se m’escapa. No dubto que la persona que va tenir l’ocurrència d’inventar-se la paraula totis no ho fes amb la millor de les intencions. El que m’emprenya, i molt, és que em vulguin imposar l’últim invent del llenguatge políticament correcte fent-me empassar que això és llenguatge inclusiu i que, si no hi dono suport, estic discriminant i negant l’existència de les persones no-binàries. Visca la diversitat d’opinions. I que consti que, pel que fa al fons, estic d’acord amb tot el que li he sentit dir a la consellera Tània Verge. És més, subscric al cent per cent que les llengües vives evolucionen i que ho fan amb l’ús dels parlants i no amb el dictat de les institucions. El que passa és que ella es refereix a l’Institut d’Estudis Catalans, màxima autoritat lingüística, quan tanta institució és l’IEC com una conselleria de la Generalitat i, fora d’algun míting, no m’he trobat ningú que utilitzi el totis de manera natural en una conversa.
Fa molts anys, un professor d’institut ens va voler demostrar que el llenguatge no és neutre: una cosa que ens encanta és “collonuda” mentre que una cosa que ens avorreix és un “conyàs”. El professor en realitat ens va posar els exemples en llengua castellana i encara ens va assenyalar un munt de frases fetes que són el mirall del masclisme de la societat que les va parir. També en trobem en català i en totes les altres llengües que conec.
Detectar el masclisme en el llenguatge, que des de ben petits dona forma a les nostres creences, als nostres valors i pensaments, pot ser tan difícil com reconèixer els micromasclismes que perpetuen un marc mental procliu a les desigualtats. La solució fàcil a un problema complex, en una època en què la filosofia es redueix als caràcters d’una piulada, la investigació històrica a un fil de Twitter, i així amb totes les humanitats i totes les ciències, ha estat atacar el gènere gramatical.
Jo també he desdoblat el gènere en escrits meus i em costa decantar-me a favor o en contra d’aquesta pràctica, no per tebiesa envers la qüestió, sinó perquè he trobat bons arguments tant en els seus defensors com en els detractors. Ara bé, no se m’escapa que els lingüistes se situen en el grup dels detractors (ara mateix la veu més potent i valenta és la de la M. Carme Junyent, que vindrà a inaugurar el curs de l’UdA). Mentre l’ús del català recula a les xarxes socials i en els continguts audiovisuals, mentre la LGTBIfòbia es manifesta de manera violenta al carrer, mentre les dones maldem per ser presents més enllà dels discursos desdoblats, persones que bàsicament estem d’acord en la importància d’abordar aquests temes acabem discutint per unes formes que, ja em perdonareu, em semblen pura escenificació.
Acabo amb un reconeixement als adverbis acabats en -ment: mentre els substantius i tot el seu seguici van sucumbir al masculí com a genèric, ells van aconseguir colar la forma femenina abans del sufix. I tan dignament. Un triomf del feminisme avant la lettre.