Tu balla, que jo ja et cuidaré
Sempre imagino Ludmilla Lacueva suant tinta per perfilar uns malvats llestos, perpetrant crims que suposin un repte difícil de desentranyar per als seus Llop i Masoliver i que ens deixin als lectors amb un pam de nassos... o dos. La crua realitat, però, es manifesta ben diferent, amb ingenus que conserven la coca al costat del document d’identitat, lladregots que es descuiden la cartera a la botiga on han robat o infractors que, per posar-ho ben fàcil, pengen vídeos de les malifetes que perpetren. Ignorant dels usos dels delinqüents i els procediments policials més enllà dels relats de ficció, em pregunto si el gremi sempre ha estat tan curt de gambals o si és un altre reflex de la societat infantiloide que –en opinió meva i no gaire contrastada, ja em diran– hem anat generant en les últimes dècades. Una societat, i aquí volia anar, en què el valor suprem és el dret a divertir-se. Per damunt de qualsevol condicionant o risc. Conscient que m’explico de pena puntualitzaré que no, no soc una talibana que pretén que tots caiguem en la misèria –també tinc un cul per posar a recer, jo–. Només pregunto si ha de ser tot o res, si és el moment d’aplegar dos, tres, quatre mil persones, mentre el personal sanitari s’ofega literalment sepultat per allaus de malalts. Per descomptat que això passa alpaísveídelsud, on empresaris miops es van embutxacar els diners de fiestukis adolescents que a la llarga, ves per on, han dibuixat un mapa vermell que tanca les portes a milions de turistes. Però ja dic, aquí no passarà, perquè aquí tot es fa amb exquisidesa, no voldria jo pas qüestionar-ho. Per favor.