Fent camí
Baronesses importades a banda, qui s’esperaria ensopegar amb un rostre andorrà en un emblema del glamur com són les pàgines del Vogue? Doncs allà va recalar (número 389, agost del 2020, si algun encuriosit se’l vol mirar) la joveníssima Clàudia Riera, actriu sorgida al calor de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) i a qui la revista etiquetava ja com un “dels noms més prometedors” de les pantalles. Riu molt quan li preguntem per l’experiència i reconeix que va “flipar”, igual que quan la van entrevistar per a Cosmopolitan. “Jo també me les comprava i quan m’ho van proposar pensava ‘però què està passant?’ costa de creure”. I posa un pèl nerviosa, confessa, un xic de pressió. “Qüestió de saber portar-ho i gaudir-ne”.
A Riera, nascuda el 1995, això de ser actriu és una idea que li voltava pel cap com qui diu des de sempre. Però més enllà dels somnis infantils, la determinació va acabar de germinar als 12 anys: va passar un moment difícil, explica, i el refugi i consòl el va trobar arraulida al sofà amb la mare, veient pel·lícules en bucle. “Vaig descobrir que així ja no em sentia tan malament i vaig pensar que els actors no som ni metges ni bombers, no salvem vides físicament, però sí emocionalment”, argumenta. Va pensar que un actor “pot ajudar un altre a evolucionar emocionalment i vaig decidir dedicar-m’hi”.
Així va començar a formar-se en serio, una preparació que la faria passar de les aules de Líquid Dansa al país a les de l’Institut del Teatre. Per no allargar-nos, un aprenentatge continu. “És una noia que vol continuar formant-se, rebent”, fins i tot ara que està en “ple momentazo”, diuen d’ella, una jove a qui defineixen com una noia “generosa, feliç i disposada a aprofitar tot allò que li ofereix la vida”, una noia que és “tot veritat, la sinceritat li traspua pels porus”.
Riera “està deixant ben alt el pavelló andorrà” després que la primera gran oportunitat l’hi deparés un muntatge de l’ENA, Alba o el jardí de les delícies: la va fer pujar a l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya amb Montse Guallart i Lluís Marco. D’aquí va fer el salt a la televisió, començant per la sèrie de TV3 Les de l’hoquei. Després, més petita pantalla, però a Madrid: Vis a vis i El internado. Això, és clar, l’obliga a una “vida nòmada”, explica amb un deix d’ironia: “Tren amunt i avall, vivint en habitacions d’hotel, no tens molt clar on apuntar-te a les classes de ioga, on posar la teva liquadora”. De moment, la base continua instal·lada a Andorra, continua sent casa seva. També teatralment: dissabte vinent formarà part de l’elenc de la lectura dramatitzada Aquí Radio Andorra (producció de l’ENA sobre un text de Juanma Casero). “Tenia previst ser per aquí i em van dir ‘t’interessa?’ i, és clar, ‘super sí!’”. Participar en una lectura dramatitzada o actuar per a El internado “és igual d’important, igualment estem parlant d’art, no trobo que un projecte sigui més petit que un altre, tot és igual de seriós”, reflexiona. I no oblida, insisteix, que l’Escena li va proporcionar la primera gran oportunitat. Si en aquella ocasió (i en tantes altres: a Madrid la va rebre amb els braços oberts Itziar Castro, i això tampoc no ho oblida, assegura) es va meravellar dels noms amb què es posava a treballar, potser ara li toca ser referent per als joves intèrprets a qui acompanyarà? “No crec. Aquí el protagonisme el tindran els joves de la Jocand, jo estic de suport. Serà divertit. Es tracta de compartir i explorar”.
I quan baixa de l’escenari, en plegar de les hores de plató? El mateix que qualsevol amb 25 anys: “Soc tranquil·la, jo, no de gaires festes; prefereixo xerrar, explicar-me amb la mare i amigues, esquiar, respirar a la muntanya”.