Josep Maria Malé: “Fent fotos als boscos de Civís pateixes la síndrome d’Stendhal”
Saluda cada matí amb imatges d’una Seu radiant, d’un Cadí que veu des de la finestra de casa seva. Descobreix i redescobreix racons d’una ciutat amb els seus punts forts, fotogènicament parlant. Fer fotos per fer amics.
Ha fotografiat la Seu del dret i de l’inrevés.
Jo soc de la Seu, nascut a la Seu, però vaig treballar trenta anys a Andorra, a Ferreteria de les Valls, Ferreteria Principat: marxava al matí i tornava a la nit i no et fixes en res perquè vas a pinyó fix, a treballar. Però ara que tinc temps...
S’ha llançat a la fotografia.
Abans, quan no hi havia mòbils, a vegades anava per la carretera i veia alguna cosa que tant de bo hagués portat una càmera. Ara hi ha gent de la Seu que viu fora, com alguna cosina meva, a Castelldefels, que quan li poso el Passeig, o el Cadí, li fa molta gràcia.
S’enyora.
La foto pot estar més bé o més malament, que jo no soc professional, però els sentiments hi són. M’he tornat a enamorar de la Seu i del Cadí.
Fotògraf autodidacte?
Sí. Fa molt temps que faig fotos. Vaig començar amb les clàssiques d’excursions i dels nebots: els nens et fan gràcia i no pares de fer-los fotos. Vas aprenent tu sol. He fet algun curs, però no m’ha aportat gran cosa, la veritat.
També fa vídeos.
Algunes panoràmiques ho requereixen, sí, i em fa gràcia. Tinc una bona càmera, trípode, tot l’equipament, però les fotos, considero, són cosa d’un instant, d’una oportunitat: sovint entre que muntes el trípode i poses tots els paràmetres... home, si vols fer la Lluna sí que ho has de fer així.
La gràcia està a compartir-les.
Sí, jo no publico en grups de fotografia, que fan fotos de concurs, sinó a les meves xarxes.
Molts l’anem seguint. Ens diu bondia sovint amb una foto.
En penjo des del 2013. Abans coneixia personalment tots els amics de Facebook: si apareixia algun que no coneixia feia perquè quedéssim a prendre ni que fos un cafè. Ara cada cop és més difícil.
Una manera de fer amics
També em vaig apuntar a la Coral Signum. Però com que no cantava gairebé i necessitaven un president em van dir “posa-t’hi tu”.
Una exposició?
Potser un dia. Hi ha gent que fa molt bones fotos, de moixons i tot això, que és complicat: tenen dispositius muntats amb disparadors des de lluny i tot plegat. Jo no ho pretenc. Però em diuen que el meu punt fort és l’enfocament.
No sols fa paisatges, en realitat diversifica molt.
També faig fotos del comerç de la Seu, per fer-los un cop de mà, promocionar el poc comerç local que queda ja aquí a la ciutat. Però jo no poso la pastisseria Cadí, per exemple, sinó la Carme de la pastisseria Cadí, amb les coques... i em recompensa potser amb una galeta.
Dolç pagament.
Jo no crec a fer les coses per interès econòmic. Crec que les coses s’han de fer amb el cor. Per exemple: es va casar un nebot i va pagar un reportatge fotogràfic. Una pasta. En canvi, jo vaig captar la cara de la núvia entrant amb el pare, aquella emoció...
Caçar-la al vol, l’oportunitat.
Sí, sí. I conèixer la gent, és clar: potser un fotògraf professional fa unes fotos molt bones però com que no coneix la gent, se li escapen aquests detalls.
Tornem a la Seu: és fotogènica?
Té llocs molt fotogènics, com el Cadí, el Parc del Segre o el claustre del Racionero. O les flors del barri de Santa Magdalena. Jo repeteixo llocs però des d’angles diferents.
També es mou pels voltants.
Sí, i a vegades m’arriben suggeriments: l’Albert de Gràcia, el coneixeu?, em va dir que anés als boscos d’Asnurri i Civís a la tardor: són meravellosos. Et fan patir la síndrome d’Stendhal.