La gosadia prudent
Primer alcalde de la Transició democràtica a la Seu, aquells temps “on tot estava per fer”. Economista, historiador. Alturgellenc allà per on es miri. I polític: “És qüestió de consciència cívica” i es pot actuar des de qualsevol posició.
Quan era poc més que un marrec, Amadeu Gallart (la Seu d’Urgell, 1947) solia acompanyar el pare en les pujades al Principat. Sovint es trobava amb Josep Farràs, metge exiliat i pare del futur síndic, que cada cop pronunciava una frase certament enigmàtica per a ell: “L’any que ve possiblement es girarà la truita a Espanya”. Passats els anys, reflexiona, aquesta frase va tenir molt a veure amb el fet que acabés dedicant-se a la política i esdevenint el primer alcalde de la democràcia postfranquista a la Seu.
Bé, aquesta frase i el que l’envoltava: aquell ambient dels exiliats a Andorra, “on tot i que eren prudents però parlaven d’una altra manera, es respirava diferent” de com es feia a la petita ciutat veïna. Millor dit: aquella frase, la cautelosa llibertat dels exiliats i aquell reregust tan amarg que molts pares del moment (el seu havia estat d’Esquerra Republicana) intentaven amagar als fills, les “petites humiliacions quotidianes”, que de petites no ho eren pas: l’havien obligat a desfilar en roba interior.
Com els trèmols, que es dispersen per una extensió de terreny rebrotant d’una mateixa arrel, pot resseguir els avantpassats fins als inicis del segle XVIII sense sortir de la comarca. Amb els avantpassats de la línia paterna ensopega mentre fa recerques per als seus treballs històrics als arxius. Els de la línia materna eren d’Alinyà: els avis, fustaires, s’havien traslladat a Cardona per regentar un hostal, Bellavista. Amb la guerra, aquella Cardona minera es va convertir en un polvorí i la família es va traslladar a la Seu, on agafarien l’hotel Andria.
El nostre protagonista va viure la infantesa des de la mateixa casa del carrer Capdevila on continua vivint – “és com un claustre matern”–. Era una Seu eminentment rural que podia pedalar ufà sobre el tricicle. A la Salle hi havia el senyor Clement, que ensenyava cal·ligrafia vestit de soldat, i al pati imperava la llei de la selva: atonyinaves i t’estomacaven. L’arribada a l’Institut – “el va aconseguir l’alcalde Enric Canturri, per atreure els andorrans i que no caiguessin en mans dels francesos”– va ser un glop d’aire: classes mixtes i alt nivell. Amb la gosadia de muntar una vaga “per la calefacció, però va durar fins a l’arribada del senyor Colom, el profe de mates”. L’altra porta al paradís era la piscina del Bonet.
Després, Barcelona. Més que la universitat, “la il·lusió de la lluita”. Un cop va acabar a la temuda comissaria de Via Laietana, “però crec que més que res és per fer una mica de comèdia, ens van fitxar i au!” Sí hi va haver una maduració política. I l’expulsió de les milícies universitàries, “em van readmetre perquè eren delictes de poc nivell”, ironitza, que en realitat li va ser oportuna perquè acabava de morir el pare i ell va haver de tornar a la Seu i fer-se càrrec del negoci familiar de distribució de vins i licors. “Vaig deixar els estudis a mitges, fins més tard; se’m va acabar aquella vida de seguretats i comoditats”.
Aquest retorn a casa va iniciar la fase més activa políticament parlant, la que el convertiria en el primer alcalde de la Transició, un trajecte que va encetar al costat de gent com Pasqual Ingla. “Jo ja era molt proper al PSUC”, explica, per matisar que “fèiem una política molt unitària, en realitat, no de partit” i amb petits ensurts que avui es recorden com anècdotes: en una reunió en un hotel a la Palanca de Noves van descobrir que eren escoltats per micròfons dissimulats. Però el que compta, insisteix, és l’activitat que van desplegar, molta, de caràcter cultural, convidant Llach, Montllor... L’alcaldia, creu, en va ser el producte. Va encapçalar una llista conjunta de PSC i PSUC, “amb el vent de cua”, com va reflectir la majoria absoluta obtinguda.
Eren anys (del 1979 fins al 1983) “on tot estava per fer, sortint de l’apatia franquista”. L’objectiu principal, però, era aixecar un ajuntament que fos una administració moderna i al servei del poble, no un nus burocràtic. “Jo tenia 32 anys i la gent em mirava amb respecte, com si tingués poder. No sé quin”. Vindria el 23-F, “ens vam amagar com a conillets però pensava que com a molt ens tancarien”. Les relacions amb militars i altres cossos eren diguem-ne que delicades, “no érem un ajuntament comunista però quan hi havia d’anar a parlar em posaven la foto de Franco per davant”. Vindrien també els aiguats. Es va quedar varat a Organyà, en camí des de Barcelona. Una nit pèssima, “era l’alcalde i sentia que la meva obligació era ser-hi”.
I després? “No he deixat la política, no soc un professional però em sabria greu no ser considerat un polític, té a veure amb la consciència cívica”, conclou.