Moltes vides d’aventura
Una sola de les vivències que guarda al sarró Charly Forés sadollarien per a vostè i per a mi les necessitats d’aventures de tota una vida. Triem per exemple aquella incursió en el Berlín oriental en el moment més gèlid de la guerra freda: els van donar l’alto, se’ls van quedar els passaports i la interminable estona d’angoixa (confessa el nostre protagonista que quasi es va mullar els pantalons, veient-se membre de l’arxipèlag gulag) només va acabar quan se li va ocórrer començar a cridar “I am a comunist, I am a comunist”. Ah, sí?, el va reptar el soldat roig a través d’un intèrpret tan humit com ell, doncs digui qui és el cap del Partido Comunista Español. I el nom de Dolores Ibarruri, Pasionaria, els va obrir la porta de sortida de nou cap a l’Occident capitalista.
José Carlos Forés va néixer a Barcelona el 1936, ho explica mentre a la ràdio sona el desaparegut Georgie Dann i ell diu “el vaig conèixer”, tant coincidint amb l’esclat de la guerra que el dia que l’anaven a batejar van començar a sonar les sirenes mentre la família baixava les escales i el tràmit sacramental va haver de ser ajornat. Fins que un any més tard va rebre les aigües baptismals en un refugi antiaeri a prop d’aquell carrer Rocafort, a prop de plaça Espanya, on vivien. “Tinc records molt primerencs de la guerra, molt difusos, com ara la desfilada de les boines vermelles, dels requetès, passant per sota del nostre balcó”.
El Forés músic (té diverses vides i vides diverses) es va començar a forjar pels bars i carrers propers al teatre Romea: aquell escenari el trepitjaria amb només onze anys. “La música m’ha salvat la vida més d’un cop”, assegura, mentre recorda l’home que el va descobrir: el locutor Joaquín Soler Serrano, que el va fitxar per a una naixent Radio Barcelona amb només divuit anys. Massa jove per haver sabut treure tot el suc a l’oportunitat, reconeix amb la saviesa de no penedir-se d’allò que no té remei. Però igualment prou que el va ajudar a passejar-se pels escenaris. Després, a Madrid, recalaria de la mà de Bobby Deglané. I de Madrid no es va propulsar al cel, però sí al festival de San Remo o a París. A la capital del Sena va voltar pels mateixos locals on aleshores enlluernaven Edith Piaf, Gilbert Bécaud o Luis Mariano. I un bon dia, relata, un exiliat espanyol, Maenza de cognom i que feia funcions d’agent artístic o similar, li va dir “tinc una cosa per a tu”. La cosa era Balenciaga, que entre costura i costura també teixia lletres per a cançons. Forés els va posar veu interpretant-les en llocs com Chez Gaby, a prop de la plaça Des Invalides, o el cabaret Festival, avui desaparegut, al costat dels Camps Elisis.
Per cert, rememora, que en aquells anys parisencs es va salvar d’una de grossa: eren els temps en què el conflicte per la independència d’Algèria estava en ple apogeu i un dia, just en acabar de sortir d’un restaurant allà per la zona dels grans bulevards, va esclatar una bomba. Encara un calfred li recorre l’esquena quan recorda com va ser de prim el pèl que el va salvar.
El 1962 s’iniciaria la vida andorrana del Forés que, a banda de músic, es convertiria en empresari de l’oci nocturn: el 1974 obriria el club Els Bohemis –“el primer que es va muntar al país”, precisa– que funcionava com a discoteca, sala de jocs amb billar professional, cau d’art i punt de trobada de la joventut. El va traspassar el 1983, recorda. Per reconvertir-se en buscador de tresors, tots els que aixopluga a La Paperassa, la botiga de col·leccionista on, més que treballar, es capbussa cada dia. Al Principat, dèiem, va recalar a principis dels seixanta, contractat per a uns bolos. Va respirar uns aires de llibertat que faltaven a la Barcelona on vivia, es va meravellar i va dir “d’aquí ja no em moc”. I així ha estat.